Servidora (i segur que molts de vostès) es creua de tant en tant amb la voluntària d’una ONG andorrana que repeteix: “Alba, a Andorra hi ha molta pobresa, molta, el que passa és que s’amaga”. No és recent, fa temps que ho adverteix. El mateix que repeteixen molts dels que treballen amb organitzacions solidàries frontera avall. Una pobresa que frega la misèria, per molt que ara se’n digui vulnerabilitat. Una paraula per no humiliar, sí, però un eufemisme també, una crossa que ens permet mirar cap a una altra banda, per no assabentar-nos-en. Les paraules visibilitzen, però les paraules també amaguen. Perquè la pobresa és trista, la pobresa és grisa i sorda, la pobresa és com si se t’enganxés, com si s’encomanés, i t’hi has d’apartar, que no esquitxi. Estigmatitza. La pobresa, parlar de pobresa, no dona vots, no dona likes a les xarxes, no dona clics a les webs. Excepte quan és atroç. Però hi ha una pobresa lletja i trista que ens envolta, la pobresa de qui no li arriba per incloure un got de llet diari al berenar del nen (en una societat opulenta on proliferen els programes de cuina i gastronomia, martellejant contínuament a la pantalla). Naturalment: si ets pobre, no tinguis fills, com se t’acut? Més encara, si ets pobre segurament és perquè t’ho mereixes, perquè el món en què vius està ple d’oportunitats (i un bé negre!), i si no les aprofites, n’ets culpable. La pobresa culpabilitza, assenyala, apunta amb un dit acusador. La pobresa s’ha d’amagar, arraconar. De la pobresa només en parlen persones soporíferes que et volen aigualir la festa. La pobresa et provoca un forat a l’estómac, una incomoditat de la qual no vols saber res. Servidora, la primera.
