Quan vaig venir a Andorra a viure, una agent immobiliària em va ensenyar un pis en una urbanització pija d’Escaldes, i em va dir: “com que ets periodista, és un lloc ideal per viure, ja que els altres pisos els tinc en zones que no són tan bones”. Aleshores, em vaig adonar de la societat classista en la qual anava a viure, però d’això ja en parlarem en una altra ocasió. Li vaig dir que jo cobraria el mateix que un cambrer o cambrera, amb tot el meu respecte, i que m’era igual si la zona era pija o no. El fet és que, des de fora, la professió de periodista és vista amb cert encant, admiració i, fins i tot, elitisme. Tenim poder. Però la gent no sap com n’està de mal remunerada. En la gran majoria dels mitjans de comunicació d’Andorra, hi ha una elevada rotació de treballadors. Els periodistes canviem d’un mitjà a un altre o marxem. És un bon tema per debatre i reflexionar. Perquè, si estàs bé en un lloc, i sent una professió, podem dir, vocacional, en què –jo, la primera– t’ho passes molt bé treballant, no hi hauria d’haver tants canvis. Les raons (amb un treball de camp contrastat) poden ser dues, o la combinació d’ambdues. La primera, les males condicions laborals –hores extra que mai no es paguen; mala organització, per part de la direcció, que fa complicat al periodista tenir més vida a fora de la redacció; i sous baixos. Sí, baixos. El periodisme, senyora agent immobiliària, està molt mal pagat i no permet viure en una zona pija. L’altra raó és el mal ambient laboral, que provoca que, en certs mitjans, sempre hi ha algun periodista que marxa. A partir d’aquí, reflexionem i pensem per què, tenint poder, no dignifiquem més la nostra professió.
