La poesia

Tinc dos coneguts molt apreciats que han decidit iniciar-se en el món de la poesia. De totes les arts han triat la que, per mi, és la més difícil.

Crec que la poesia és un gènere fascinant, no molt popular, difícil tot sovint, tant de llegir com d’escriure-la. La voluntat del poeta d’encapsular en poques paraules complexes vivències o sensacions fa que sigui tot sovint tan subjectiva que no s’aconsegueix traspassar la pell de l’autor i, com totes les arts, l’objectiu ha de ser traspassar aquesta primera barrera.

La poesia és un gènere que em va atreure molt, sobretot en la joventut. Hi ha poemes que m’han explicat, millor del que jo mai hagués pogut fer, les meves pròpies experiències (l’objectiu artístic, assolit amb escreix!).

Paraules que em van arribar en plena adolescència i que em van transportar a uns llocs i a uns moments que m’hagués agradat viure. Gustavo Adolfo Bécquer o Pablo Neruda van connectar amb el meu cor enamoradís i reculls de poemes com Howl and Other Poems, d’Allen Ginsberg, van fer conèixer al meu jo més contestatari una gent que podien ser els meus avis però que, fent-se anomenar la generació beat, van trencar els esquemes d’una Amèrica conservadora. També Machado ho va aconseguir.

La poesia també em fa sentir intel·lectual. Moltes vegades, gairebé sempre que en llegeixo, l’estigui entenent o no, em fa sentir superior, llest (senyal que no en sóc gaire), tot i que, com us deia, tot sovint no entenc la majoria del significat, segurament pel que deia abans, hi ha aquest factor personal i intransferible que o bé t’arriba o no...

Altres vegades, hi ha certes lectures que em fan sentir directament ruc, no aconsegueixo arribar al seu lèxic impossible, a la seva parquedat de paraules, a la supèrbia que moltes vegades desprèn el fet de voler descriure una intensa i personal sensació amb una paraula i un adjectiu utilitzant un hipèrbaton. Ho lamento.

Tot i així desitjo enormement l’èxit tant de l’Arnau Pérez Orobitg, que ja ha editat el seu magistral recull de poemes, que m’ha fascinat, com del Martín Blanco, que tot just s’endinsa en aquest difícil món i del qual tinc ganes de llegir algun vers. Molta sort, companys.

Deixeu-me afegir, a manera de coda, que a Andorra tenim uns boníssims poetes encoberts, mags de les paraules com l’amic Lluís Cartes i el mestre Maurici Bellmunt, que les embolcallen de música perquè se’ns faci més fàcil arribar-hi. Recomano que exploreu les lletres de les seves fantàstiques cançons i veureu que tinc raó.