La María (80) i el Desiderio (84) porten casats més de seixanta anys. Malalts d’Alzheimer, havien d’ingressar en una residència, però d’entrada no se’ls podia garantir que fos la mateixa. Al final, mercès a la recollida de més de 90.000 signatures va ser possible, i ens n’alegrem. Entenc que més d’un hi veurà cert vernís conservador, en un matrimoni hetero que vol seguir junt després d’aquest temps, però mira, és el que han decidit –igual que n’hi ha que diuen que el gos és el germanet petit i ningú els diu res: “Arnauet, fill, tornar-li l’os al teu germà”, i anar fent.
Una altra qüestió en la qual  ens posaríem d’acord és la incertesa de saber si els nostres protagonistes haurien actuat d’una manera diferent en cas d’haver escollit el seu partenaire a dia d’avui. Un dubte força semblant m’assalta si m’interrogo, demano o plantejo que qui ara defensa formes de família alternatives a la tradicional hauria optat per una via similar si hagués tingut vint tacos fa sis dècades. De ben segur que els entorns polítics i ideològics, o l’educació que se’n deriva, condicionen la presa de decisions, però no tinc gaire clar que algú, des d’una perspectiva actual que estaria disposat a compartir, estigui en posició de dir als dos avis que han viscut en fals i plegats sotmesos a no sé quins dictats. Als reportatges en què he pogut coneixe’ls se’ls veu prou feliços d’estar plegats, i d’això és del que es tracta: que cadascú faci en llibertat el que li roti i no hagi de suportar que altres que en saben més pontifiquin sobre com passar els seus dies. Tants caps, tants barrets. Com en el cas dels meus amics Lourdes i Cisco. Ell suma 91 primaveres, i a la Lourdes va endur-se-la la malaltia fa temps. El Cisco recorda com si fos ahir –“era una dona fantàstica”– quan la noieta, nou anys més jove, anava a casa del seu futur marit a aprendre a cosir. I com ell, temps després, va adonar-se que “feia goig, aquella xiqueta”. Rememora entre somriures el primer cop que se li va atansar per demanar-li un ball per a dissabte nit. I van ballar. Al següent ja van ser-ne dos, de balls. I els que van venir, al llarg d’una vida junts.
 Déu vulgui que arribi el dia en què la gent es faci petons pel carrer amb una parella del seu sexe i no patir perquè li trenquin la cara, i que tothom pugui decidir quin gènere l’identifica, o a esposar-se amb una planta si és que així li ve de gust. O, per què no, a ser d’allò més normatiu i viure com ho han fet les generacions anteriors sense partir de la base que s’han equivocat. Si ens passem de moderns acabarem convertint-nos en la policia de l’amor, en els guardians de les essències que tant critiquem i que porten segles dient-nos com estimar-nos. Amén.