La Policia, ¿un servei prou valorat?

Assegut amb un llibre davant del televisor estic veient o sentint –més que mirant– com, en una capital estrangera, uns centenars de persones es manifesten a favor o en contra de no sé què. De sobte, com per art d’encantament, sorgeixen de la multitud un grup de personatges que abans no havia vist, alguns amb la cara mig tapada o amb caputxa, que es posen a trencar vidres de comerços, posen foc a un contenidor i destrossen mobiliari urbà. La sorpresa em fa tancar el llibre i fitar, ara sí, la mirada al televisor. Veig que ben aviat apareixen agents de la policia antiavalots armats amb porres que s’enfronten als violents.

La primera reflexió que em ve al cap és la reacció que després provocaran aquests incidents. El gremi de comerciants d’aquella ciutat es queixarà i potser acusarà la policia de no haver actuat amb prou contundència ni rapidesa per evitar les destrosses. Els manifestants, violents o no, arremetran contra la policia que, segons ells, s’haurà excedit i amenaçaran d’interposar querelles.

I, enmig de tot, penso en els agents de policia als quals s’encarrega aquesta delicada intervenció. La seva missió és de les més difícils: d’una banda, tenen l’obligació professional d’evitar els danys a les persones i a les coses; de l’altra, ho han de fer en la justa mesura, sense ser excessivament permissius o excessivament durs. L’acció repressiva ha de ser naturalment adequada i proporcionada.

Que n’és de difícil aquesta tasca! Mentre el jutge, en la solitud del despatx, pot avaluar serenament si la reacció ha estat justa i proporcionada o no, l’agent de l’ordre ha de regular la seva conducta moment a moment, a vegades enmig d’una batalla campal, on, per molts entrenaments que hagi fet, ha de prendre decisions en condicions extremes i sovint mentre està en perill la seva integritat física.

Tanco –apago– el televisor. La meva reflexió canvia ara d’escenari i mira cap a altres temps en els quals vaig tenir ocasió d’apreciar de prop els valors del personal de la policia andorrana que, gràcies a Déu, no ha hagut de fer intervencions com la que estava veient. Aleshores vaig ser testimoni personal i directe de la professionalitat, esperit de sacrifici i honradesa de tantes i tantes persones del servei de Policia. Tota una tasca, callada, desconeguda, sovint arriscada i gairebé sempre poc agraïda fins i tot pels mateixos que n’eren beneficiaris.

Això no s’acostuma a dir ni tan sols a tenir en compte, però és veritat. Com ho és que al nostre país gaudim d’una tranquil·litat i seguretat ciutadanes envejables, que només descobrim i valorem quan estem en altres llocs i ens assetja contínuament el temor de la inseguretat. A algú ho hem d’agrair, ¿no els sembla?