A Escaldes-Engordany, penjar lones gegants s’ha convertit en la nova manera de fer propaganda política. La institució es transforma en un escenari i la cònsol fa de directora artística d’un espectacle que només busca evitar reconèixer el que és obvi. Desplega plàstics, imprimeix excuses i converteix el Clot d’Emprivat en un museu itinerant del seu victimisme. Després d’haver censurat una exposició sobre la censura, ara s’ha especialitzat a exposar el que encaixa en la seva narrativa de conveniència. Si algun dia organitza visites guiades, no caldrà afegir-hi res més. Ja hi és tot: decorat, relat i culpables de cartró.
La qüestió de fons no és l’estètica, sinó l’ètica. Només cal imaginar la serenor amb què un càrrec públic utilitza diners de tothom per assenyalar adversaris polítics en benefici propi. En quin moment es va decidir que el pressupost comunal podia utilitzar-se com una prolongació de la campanya electoral? Caldria aclarir si aquest ús peculiar de recursos públics és admissible i lícit en una democràcia. Si la cònsol vol atacar, que ho faci amb els diners de la seva coalició electoral. O millor encara, amb els diners de Concòrdia i del PS, sempre tan disposats a denunciar l’especulació… quan la promou algú altre.
Segons Gili, les torres no són responsabilitat seva, sinó un llegat que “hereta”. Aquesta paraula li serveix per amagar qualsevol decisió que no vol assumir. En lloc de governar, administra herències. En lloc d’actuar, fa arqueologia urbanística. I en lloc d’explicar-se, es presenta com a víctima d’un passat que, casualment, només recorda quan li convé. És un exercici de creativitat política notable: transformar la pròpia inacció en un relat de persecució.
La realitat, però, és molt menys novel·lesca. El POUP podia haver-se revisat el juny del 2024, sis anys després de l’última revisió, perquè la normativa ho permetia sense cap ambigüitat. També es podia impulsar una revisió anticipada excepcional si hi havia interès públic. I si hi havia un cas d’interès públic, era precisament aquest. Volumetries desmesurades, saturació urbanística, pèrdua d’assolellament, degradació del paisatge i un mercat de l’habitatge que ja no resisteix més. Tot això convidava a actuar. Però no es va fer res. Cap revisió, cap decisió valenta. Només més totxo i, ara, plàstic.
Quan la cònsol diu que no podia intervenir perquè els promotors “jugaven dins les regles”, posa el punt final a la seva pròpia credibilitat. Les regles que ella invoca amb tanta solemnitat són les mateixes que permeten exactament el que diu que rebutja. És gairebé un acudit: s’indigna per una normativa que ella mateixa ha mantingut intacta. És com queixar-se que entra fred mentre es deixa la porta oberta de bat a bat.
Però encara hi ha un detall que ho revela tot. Les torres han estat la seva principal font d’ingressos per quadrar el pressupost. Sense elles, els seus números no sortirien. Condemna allò que li paga les factures polítiques. Aquesta contradicció mereixeria, com a mínim, una mica més de seriositat institucional. En lloc d’això, ens ofereix una lona.
I quan arriba el moment de comunicar, no parla als ciutadans. Els sermoneja des dels plàstics, com si el carrer fos el seu confessionari particular. El Comú ha quedat reduït a una estructura decorativa i el consolat s’ha convertit en un escenari d’autodefensa permanent.
Rosa Gili no podrà tornar-se a presentar a la reelecció com a cònsol i, per això, a aquestes alçades de mandat la pregunta no és què hereta. La pregunta és què ens deixa. El resultat és un Clot d’Emprivat trinxat, ombrejat per torres que mai no ha frenat, acompanyat de lones que no expliquen res i no arreglen res. I un missatge clar per a qualsevol futur governant: quan no vols gestionar, sempre queda l’opció de buscar un culpable i penjar-lo en una lona.
Al capdavall, les lones acaben caient. Les torres, no. I les responsabilitats, tampoc.
