En certs moments, la política posa a prova la credibilitat de les institucions. La tramitació de la llei que ha de regular els contractes d’arrendament d’habitatge entre el 2027 i el 2030 és, sens dubte, un d’aquests moments.

Des de fa mesos, el Govern insisteix que la crisi de l’habitatge és la seva principal preocupació. També repeteix que aquesta és una qüestió que exigeix responsabilitat, diàleg i la implicació de tothom. Tanmateix, quan arriba el moment de transformar aquestes paraules en fets, la realitat és ben diferent.

Les reunions de la Comissió encarregada de tramitar aquesta llei en són una mostra evident. La majoria parlamentària s’ha dedicat a rebutjar les esmenes presentades pels grups de l’oposició, amb una negativa sistemàtica a considerar qualsevol proposta que no provingui dels partits que donen suport al Govern.

Aquesta actitud és preocupant – i poc democràtica- en qualsevol àmbit, però resulta especialment greu quan es tracta de l’habitatge, probablement el principal problema que avui afecta la ciutadania del nostre país.

El més paradoxal és que, mentre es reclama constantment a l’oposició que sigui constructiva i presenti alternatives, aquestes alternatives són descartades sense una negociació real. Costa prendre seriosament les crides al consens quan les decisions semblen estar preses abans fins i tot que comenci el debat parlamentari.

Els indicis que això acabaria passant no són nous. Fa dies que diferents actuacions apuntaven en aquesta direcció. La publicació d’explicacions del projecte de llei com si el text ja fos definitiu, les declaracions públiques assegurant que no hi havia voluntat de modificar-lo i la manera com s’ha desenvolupat la feina parlamentària transmeten una mateixa idea: la tramitació al Consell General ha estat considerada poc més que una simple formalitat.

La qüestió de fons és encara més rellevant. Aquesta llei representa un canvi de model en la política d’habitatge. El Govern defensa liberalitzar ja el 35% dels habitatges actualment en pròrroga a partir de l’any vinent, sense haver desplegat encara totes les eines necessàries per afrontar les conseqüències d’aquesta decisió.

Altres, en canvi, considerem que mentre persisteixi una situació d’emergència habitacional, l’Estat no pot renunciar als instruments que permeten protegir les persones davant increments inassumibles dels preus del lloguer. És una discrepància política legítima, profunda i necessària, que mereix ser debatuda amb rigor i voluntat d’acord, no resolta únicament per la via de la imposició de la majoria.

Quan el problema més greu que afronta la ciutadania és l’accés a un habitatge digne, la política hauria de ser capaç de construir ponts. Malauradament, el que hem vist fins ara és justament el contrari. I quan el diàleg es converteix en una simple aparença, el risc és que la desafecció ciutadana creixi al mateix ritme que les dificultats per arribar a final de mes.

Perquè les lleis es poden aprovar amb una majoria de vots. Però les grans reformes només es consoliden quan són capaces de generar confiança. I la confiança no s’imposa: es construeix escoltant, negociant i assumint que ningú no té el monopoli de les bones idees.