Un clima polític crispat. Aquesta és la situació en la qual ens trobem a Andorra des de fa aproximadament dos anys –no sabria pas dir per què... (to irònic)–. Una conjuntura que, de ben segur, serà motiu d’alegria per a alguns però que ni de bon tros és agradable ni sana per a la societat andorrana. Una tessitura que s’ha convertit en el caldo de cultiu de discriminacions, retrets i juguesques que es fan visibles tant en seu parlamentària com fora dels murs del Consell General, amb un camp de batalla totalment diferent com és el dels articles d’opinió. Aquestes batalles malsanes, liderades principalment per tres sectors –Demòcrates, Liberals i alguns mitjans–, són una de les fonts de crispació que tants retrets causen per part de la societat andorrana envers els polítics. Batalles en les quals, encara que no m’agradi, he participat més o menys activament, i demano perdó, tot i que reconec que, segurament, continuaré sent-hi present a causa del meu caràcter fred i directe.

Sovint m’he vist en l’obligació d’escriure articles per defensar unes posicions que creia, i encara crec, encertades, no pas per ordres de ves saber de qui, com diuen alguns, sinó per la inquietud de respondre a comentaris i retrets que considero infundats o, com a mínim, poc coherents. Però tampoc m’abstinc ni m’abstindré de criticar allò que no m’agrada del partit amb el qual em sento més afí. I potser avui és dels dies que, encara que pugui esmentar la resta de partits, gran part de la crítica també va dirigida als meus.

Està en boca de tothom la llunyania dels polítics, el distanciament dels joves de la cosa pública i la desafecció generalitzada pels assumptes relacionats amb la política i la gestió pròpia del país. I no m’estranya. Si bé és cert que els primers que critiquem la resta de persones per no participar activament en les qüestions d’interès general som els que més pròxims ens sentim a les institucions, també hem de ser els primers d’intentar comprendre per què l’esquerda continua creixent. I quan faig aquest exercici de comprensió és quan m’adono del fet que, potser, la política tampoc està feta per a mi.

Vaig començar a interessar-me per la cosa pública per una frase que deia la meva besàvia i repeteix contínuament ma mare: “Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit.” Simple i clara. Si tens inquietuds, creus en ideals i tens ganes que es facin coses, fes un pas endavant, arremanga’t i comença a treballar perquè es facin realitat. Però, tot i aquesta concepció de la vida, potser no tots els taulells de joc són els més idonis, menys encara en la situació actual. Atès que si aquells que generalment són els que han de fer les lleis, defensar-les i seguir-les al peu de la lletra són els que ara juguen i es posicionen com a premsa groga d’ells mateixos, la política perd tot el seu prestigi i acaba sent un corral de galls i de malentesos.

Tant els que governen com els que estan a l’oposició tenen l’obligació de debatre amb arguments les qüestions importants que afecten el Principat i deixar de buscar malentesos jugant a veure qui pot desacreditar abans la part contrària.

Tot això, simplement, ve a dir que les últimes batalles viscudes referents a les incompatibilitats dels càrrecs han estat utilitzades per uns i altres de forma totalment errònia. Els primers, l’oposició, que, en lloc de començar a fer fotografies i comentaris populistes, siguin responsables i vagin directament a la persona afectada i tractin la qüestió internament o bé en sessió de comú o al lloc que correspongui, facin el seu treball i posin damunt la taula allò que no consideren encertat. I, si no s’ha infringit cap llei, llavors que moguin els fils necessaris per tal de canviar la llei que correspongui en benefici de la societat.

Per altra banda, els meus, en lloc de respondre i jugar amb les mateixes cartes, sigueu més intel·ligents i preneu les mesures que facin falta. El camp de batalla dels articles d’opinió deixeu-lo a aquells que no ens dediquem a la política.