La política, segons David Trueba

Ho intento, però em falta temps i no arribo a tot. Eleccions a França, ensurt a la segona volta, gent que ha de votar tapant-se el nas, perill de la ultradreta, no només allà, perquè s’escampa per tot arreu com els fongs més dolents. Espionatge a Espanya a polítics, advocats, periodistes per part d’un Estat que se salta els més elementals drets d’una democràcia. Venda de tuiter; ara serà del milionari més milionari del planeta Terra –i del més enllà– i, segons molts analistes, significarà escampar les idees més ultres en nom de la llibertat d’expressió i el retorn de l’expulsat Trump a la xarxa. Intento entendre-ho una mica: diaris de paper de diferents colors, algun digital, una mica de tuiter i una mica de tele, però tot va molt de pressa per entendre, a nivell d’usuari, com funciona el món i en quina transformació estem immersos. 
No siguem ingenus, que ja hem arribat a la línia dels 50 i intuïm que, com titulava Monzó i cantava Aute, tot és mentida, que tot està cuinat a última hora en els gabinets de premsa locals, nacionals i internacionals, que allò que compta és l’aparença i la foto, no els continguts, que allò que compta és el relat i no els fets. 
La sort m’ha portat Queridos niños, de David Trueba, una novel·la excel·lent que m’ha donat moltes respostes als intents d’entendre la política actual. Tot i ser ficció, radiografia a la perfecció la realitat contemporània i, gràcies a l’humor, deixa al descobert les misèries dels polítics i els seus equips, que són també les dels ciutadans, perquè, encara que no ens agradi, no som tan diferents. 
Trueba dibuixa de manera brillant un protagonista antipàtic i fastigós: Basilio, gras i políticament incorrecte fins al límit, un cínic a qui no estima ningú, que provoca un gran rebuig, però que diu qui són i qui som, quins interessos mouen el món i el fan girar. 
Basilio és fitxat com assessor per una gris candidata a presidenta i la segueix per tot Espanya durant la campanya electoral. Ell creu que l’esquerra s’ha obsessionat en la puresa i les bones intencions moralistes, i de seguida acaba esquitxada i derrotada perquè ningú és pur en aquest món que es mou per interessos econòmics, mentre que la cobdícia fa avançar una dreta que està ben còmoda i orgullosa sent impura. 
Trueba posa el mirall davant d’un gabinet (que podria ser de qualsevol partit): manipulador, que busca constantment provocar emocions i donar cops d’efecte entre els electors, fent-los oblidar la corrupció –que ells mai penalitzen– i maquillant els interessos econòmics.