Un dia em van dir que la gent aquí tenia por de parlar perquè “això és Andorra”. Ho deia algú amb avis enterrats al Principat. Ens trobàvem en una d’aquestes situacions que solem afrontar els periodistes en l’exercici de la nostra tasca professional. Hi havia un conflicte. Dues parts enfrontades. Una amb més autoritat –o poder– que l’altra. Vam preguntar sobre el fet en qüestió a aquesta darrera. Però no vam obtenir cap resposta. Cap resposta a banda d’una frase molt repetida: em faran fora del país. És que potser no estem en una democràcia?, vam rebatre. La contesta va ser un lleuger moviment de celles. Realitats que es repeteixen i repeteixen amb diferents interlocutors i que tenen variants diverses (n’hi ha que no tenen por que alguna força maligna els posi amb els peuets a l’altra banda de la frontera). El temor de denunciar, d’explicar fets que no haurien de succeir o simplement de posar de manifest disfuncions a les quals caldria trobar una sortida. Un temor ben assentat en aquestes valls. Molt sovint es vesteix amb arguments. Un de recurrent és aquell que diu que la premsa només busca el merder. Es ve a insinuar que trenca la pau i crea conflictes on no n’hi ha. Però, què hauria estat de nosaltres si mai al llarg de la història no hagués sorgit cap discrepància? És clar, doncs, que els desacords també fan avançar. I que la premsa és aquí per reportar-los. Defensar el contrari sembla més propi de societats amb democràcies febles que no pas avançades. No fem quedar malament la nostra. Acabem amb aquesta por de parlar.