En aquesta última recta de l’estiu, s’han produït pel cap baix dos esdeveniments meteorològics d’una certa importància. Entre els dies 20 i 23 d’agost, el tifó Hato va causar inundacions notables i fins a disset morts entre Hong Kong, Macau i algunes altres localitats de la costa sud de la Xina. Per una vegada, però, va evitar un lloc molt castigat pels tifons any rere any com són les Filipines. A partir del dia 26 del mateix mes, l’huracà Harvey va tocar terra als EUA. Titulars dels mitjans de comunicació com, per exemple, “Hurricane Brings Fear of Havoc to Texas” (New York Times) o “Harvey hits Texas hard” (CNN) demostren la por que aquests fenòmens climàtics poden provocar en el ciutadà, sense que aquí ens vulguem endinsar en si la por sorgeix més davant la possibilitat que persones hi perdin la vida o davant les possibles pèrdues econòmiques que es puguin provocar. Les destrosses materials són, naturalment, menys greus que les víctimes humanes, però solen afectar directament un nombre més gran de persones.

Per sort, a Andorra no ens sol tocar aquest tipus de fenomen directament. No ens trobem directament enmig dels camins habituals de tempestes tropicals, perquè ens trobem una mica massa cap al nord i perquè el Mediterrani és una mar massa petita perquè les cèl·lules convectives prenguin prou força. El que podem rebre són episodis de puja intensa, com la que va donar lloc als aiguats del novembre de l’any 1982, o altres situacions de menor gravetat en diverses ocasions des d’aleshores.

El que em plantejo és si hi estem preparats. No parlo en el sentit material, ja que els mitjans dels quals disposem són millors cada dia, i cal dir que les autoritats corresponents presten una atenció constant a l’estat de la llera dels rius. Em refereixo més aviat a l’aspecte psicològic. Pel que he pogut constatar en diverses ocasions, l’última fa dos anys aquí a Sant Julià, una situació complexa i potencialment perillosa es pot rebre avui en dia sobretot com si es tractés d’una molèstia, d’un destorb. No podrem arribar a casa a l’hora que volíem. De cop, ens tallen l’aigua i no ens podem dutxar. Tal esdeveniment esportiu o cultural no podrà tenir lloc perquè plou...

Sense voler entrar en un tòpic, semblaria que ens queixem per vici, quan el que realment hauríem d’estar és contents si no es produeixen mals majors o desgràcies personals. És per aquest fet que, a vegades, dubto de la capacitat que tindríem les persones normals i corrents a fer front a una situació realment complicada. Però, aquest agost, ha passat la catàstrofe d’origen humà que sabem a les Rambles de Barcelona. I les bones reaccions que van tenir els presents em van confortar amb la idea que potser, potser, ens en sortirem prou bé el dia del diluvi.