La por escènica

Aquests dies tenen lloc les audicions i els exàmens dels alumnes de diverses escoles de música del país. Alguns pateixen unes bones dosis de nerviosisme just abans de pujar a l’escenari. Això és completament normal, el nostre cos activa un mecanisme de defensa que ens prepara per estar al més concentrats possible en el moment de necessitat, però quan aquest sobrepassa cert nivell d’intensitat, pot arribar al bloqueig. Molta gent pot pensar que això només els passa als músics amb poca experiència, però la veritat és que aquest fenomen anomenat ansietat o por escènica afecta molts professionals. De fet, he conegut i he llegit sobre la història de grans mestres que desitjaven deixar la seva carrera per aquest patiment. Com pot ser, això?

Avui en dia està comprovat fefaentment que som en gran part allò que pensem, i aquí és on radica el problema. Els artistes que tenen pànic a l’escena normalment presenten dos tipus de pensament. Per un costat preocupació a què pensarà la resta de gent, i per altra banda els pensaments relacionats amb l’autoexigència.

Normalment, aquests tipus de pensaments són apresos durant l’etapa de formació, en la qual el mestre juga un paper important.

Si analitzem una mica les coses, ens adonarem que al món de la música clàssica hi ha un índex major d’ansietat escènica que al del jazz, rock, pop, o en general, música moderna, i això ve donat pel tipus de sistema educatiu que presenten molt sovint els conservatoris de base tradicional.

Els nens i adolescents arriben als conservatoris i han de superar sovint certes exigències, que seran majors o menors depenent del mestre i de la institució. Molt sovint s’educa per a la interpretació, no per la creació o per a gaudir i jugar amb la música. El currículum alguns cops està tancat, i cal treure els exàmens per passar de curs, cosa que fa que moltes vegades es perdi el sentit de fer la música per plaer i guanya el sentit de voler aprovar.

Més endavant, tot això es va fent més gran, segons les responsabilitats de la vida van augmentant, i es passa d’una senzilla audició a haver de tocar a un recital important, on sents que et jugues la teva imatge professional o una plaça laboral. En aquests moments és on sorgirà la llavor que ens han inculcat des de petits.

Per evitar problemes és prioritari per a una bona educació que el mestre entengui que el nen ha de sentir amor pel seu instrument, perquè en un probable futur, ell, per si mateix, decideixi ficar-se els seus propis objectius. Lògicament, la gran majoria d’alumnes no es convertiran en músics professionals, però la funció del mestre és la de fer que aquell ésser humà que està amb tu ho passi bé, gaudeixi i agafi afecte a la música, independentment del que ell decideixi al futur.

D’altra banda, si un ja és prou gran per pensar per si mateix i se sent amb por enfront de la idea de pujar a un escenari, el més recomanable és ser valent i enfrontar-se a les pors internes, analitzant i observant aquells pensaments que venen de manera automàtica fruit d’una educació errònia o una experiència traumàtica. Molt sovint, darrere d’un cas de pànic escènic, hi ha casos de pares que no han fet sentir acceptat al nen per allò que és, sinó pel que fa, o una experiència de bullying amb totes les seves conseqüències. De fet, l’ansietat escènica està totalment vinculada a la fòbia social, un mal molt més comú i del qual es té constància de moltes més investigacions. Un cop identificats els mals i els pensaments, l’important és realitzar una tasca en què se substitueixin per pensaments més realistes que ens aportaran tranquil·litat i atenció.

En definitiva, quan parlem de música hem de pensar en plaer, en gaudir, i no en l’exigència. La música, de base, és un art, i l’art és l’expressió d’un mateix. La clau és començar per agradar-se un mateix i oferir-se a la resta sense por al que diran o amb confiança en el que fa.