Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Ferran Goya

Ferran Goya

Enginyer

 

 

La pregunta de Zavalita




¿En qué momento se había jodido el Perú?” A la tercera línia de la novel·la de Vargas-Llosa Conversación en la Catedral, el jove Zavala, es posa aquesta pregunta. No serà l’educació familiar ni la saviesa adquirida a la Universitat de San Marcos de Lima les que resoldran el seu desassossec. Quatre hores de conversa i moltes cerveses a un “sitio de pobres” amb l’ex-xofer del seu pare, li permetran conèixer la resposta o més bé les respostes: no només quan, també com, qui i per què.

No estic massa segur que avui els joves andorrans es facin la pregunta: En quin moment es va fotre Andorra? Tal vegada creuen que amb el bagatge de coneixements aconseguit a les universitats que han freqüentat no necessiten converses amb zambos, ells sols trobaran la bona resposta: la que els tranquil·litza. Intueixen, potser, que les respostes obtingudes en una xerrada amb la versió amable de l’Ambròs, no seran massa agradables. 

Quan, com, qui i per què es va fotre Andorra? Millor no preguntar, cal preservar la memòria del besavi, del padrí, l’oncle o del pare, o la d’un mateix?   

11 d’octubre del 2000. Jaume Bartumeu defensa l’esmena a la totalitat de la llei d’ordenació del territori (LGOTU), cito textualment: “Aquesta llei fa un plantejament tecnocràtic allunyat de la realitat social (...) s’oblida dels problemes diaris i immediats dels ciutadans (manca d’habitatges socials, manca d’infraestructures i equipaments, manca de qualitat de vida urbana, degradació i abandonament del medi natural, degradació de la convivència...) per atendre solament preocupacions metodològiques que preserven els interessos dels terratinents”. La majoria liberal ni se’l va escoltar. Amb la prepotència i la tossuderia proverbial de la dreta d’aquest país no va voler discutir i va imposar el seu criteri... o la seva manca de criteri.

La disposició transitòria primera de la llei general d’ordenació del territori i d’urbanisme del 2000 imposa als comuns l’obligació de mantenir l’edificabilitat global calculada segons la normativa urbanística anterior a l’entrada en vigor de la llei.  La suma de l’edificabilitat dels plans d’urbanisme de les set parròquies, aprovats els anys 2006 i 2007 segons la disposició esmentada, llançava l’esgarrifosa xifra de 47,5 milions de metres quadrats. Molts són els que van fer acudits sobre els centenars de milers d’habitants que suposaria construir tot el sòl edificable. Ara, ja no es fan acudits, ens esquincem les vestidures quan veiem que el 2021 s’ha autoritzat la construcció de 215.000 metres quadrats, si fa o no fa el mateix que el 1982 o la tercera part de l’autoritzat el 2004. 

La realitat ha fet bona la previsió de Bartumeu: la llei ja era obsoleta abans de néixer. 

Però si els ciutadans tenen tot el dret a llistar els fets (els símptomes) i expressar el seu cabreig, qui vol fer política (i governar) ha d’anar un pèl més lluny i ha de provar de fer-ne la diagnosi, que és el pas obligat abans de proposar els remeis.

Entre cervesa i cervesa, l’Ambròs, explicaria –si els Zavalita volguessin escoltar– com el supremacisme dels ultraliberals del 2000 i dels seus hereus de DA és el principal responsable de la situació d’avui: no han volgut regular el creixement perquè el seu dogma considera un sacrilegi qualsevol tipus d’intervenció en el mercat del sòl. 

El pitjor, conclouria Ambròs en l’últim glop, és pensar que la solució als problemes ambientals i socials pot venir de la mà de legislacions pendulars d’excepció, justificadores d’un autoritarisme tecnoburocràtic centralitzat i de dubtós encaix constitucional. 

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic