Abans de res, voldria agrair la bona acollida que va tenir el meu escrit anterior. Sou molts els qui em vau felicitar i compartir la vostra opinió. Gràcies. 
Però anem a allò que ens ocupa. Si us demano de definir-me Déu, com ho faríeu? La majoria, aquells que tenim la mania de qüestionar tot allò qüestionable, i més enllà de la dosi de fe de què disposem, tindríem dubtes. És un concepte? Un ésser? Una entitat totpoderosa? Un ens a l’inici i al final de tot que ens observa i ens jutja? Una creació humana que tranquil·litza a alguns davant del segon moment més transcendental de tota vida? No sabria massa com definir-me, jo. Podria dir-me agnòstic perquè ni puc confirmar ni desmentir de manera cartesiana l’existència de Déu. No puc dir que hi crec ni tampoc que no hi crec. Però crec en alguna cosa, que, penso, hi és abans i després de la nostra existència. La pregunta és: Déu existeix? És una d’aquelles preguntes que són com una pedra en el camí: és molesta, sabem que hi és, però un cop vista, l’ignorem o li donem una puntada sabent que de ben segur tornarem a trobar-nos-la algun dia. 
I aquí hi ha la clau: més que intentar esbrinar-ne la resposta, el que importa és saber com vivim amb ella, com ho fem per seguir avançant sabent que hi és i que no tenim resposta. I sense aquesta resposta alguns se sentiran perduts, altres hi trobaran un al·licient, hi haurà qui en farà un motiu de recerca, científica o no, i altres se sentiran reconfortats sabent que potser no tot depèn de nosaltres mateixos.
I què passa amb la ciència? Quina opinió té al voltant de l’existència d’un ésser absolut? El que és clar és que no ho pot demostrar ni desmentir. Per tant, aquells científics que es declaren ateus ho fan de manera ben poc científica. Agnòstics com a molt. Però tampoc queda científicament demostrat que l’amor, per exemple, sigui alguna cosa més que una reacció neuroquímica. I ens hi aboquem com si ens hi anés la vida, oi? De fet, ningú pot afirmar que aquest sentiment depèn només de la química, tots ens adonem que va molt més enllà, que hi ha alguna cosa més. Però ningú el nega, tot i no ser demostrat al cent per cent per la ciència. Potser Déu, més que estar relacionat amb la ciència, ho estaria amb aquest noble sentiment, llavors? De fet, les religions ens parlen d’un Déu que ens estima sense condicions. I les persones que han viscut una experiència de mort imminent, tinguin fe o no, destaquen l’amor incondicional com a principal tret característic que ens espera en el moment del traspàs. 
Potser la pregunta de si Déu existeix és necessària per als simples éssers vius mortals que som. Sens dubte, no tenir la resposta fa que respectem allò que no coneixem. Ens fa acceptar que, per molt que siguem capaços de crear, hi ha coses que se’ns escapen. Segurament també ens aporta una dosi d’humilitat i de respecte i empatia amb aquell que en fa poesia, dubta, o simplement i per les raons que siguin, calla. 
Potser enlloc d’intentar respondre la pregunta, el que cal és viure-la. Com qui puja muntanya amunt sense saber si arribarà a fer cim però és conscient que el camí recorregut, poc o molt, haurà servit d’alguna cosa, l’haurà ajudat a conèixer-se, l’haurà transformat en algun sentit. Si veiem la manca de resposta com un buit en la nostra existència, omplim-lo. De maneres n’hi ha moltes. Fem que no calgui trobar la solució per obrar algun petit miracle humà, a la nostra escala. No dic que juguem a ser Déu ni que l’intentem substituir, dediquem-nos a ser persones, sense més. Si existeix i és tan bondadós com diuen, segur que estarà content amb això, no creieu? Apreciem i visquem la vida tot i que no sapiguem entendre-la. Trobo que és una posició ben legítima a falta de respostes. 
Quan la raó humana no arriba a allò diví, només li resta ser i viure com el que és. Així que siguem tots un pèl més humans i fem allò que sabem fer el millor possible. I allò diví ja ho veurem, o no. Els francesos diuen encertadament qui vivra, verra. Fem-los cas, potser tenen raó.  Per cert, joyeux 14 juillet! Us desitjo un molt bon estiu.