La presó no és el lloc per al 'Rambo de la Cerdanya'

Aquesta setmana em vaig quedar estupefacta en el judici del conegut com a Rambo de la Cerdanya. La fiscalia i el mateix president del tribunal admetien que al país no hi ha mitjans per donar resposta a persones que tenen malalties mentals greus i que cometen actes delictius, com és el cas. Ho feien amb l’afirmació rotunda del psiquiatre que l’atén al centre penitenciari, que va dir ben clar que la presó no és un lloc per a aquesta persona, que pateix una esquizofrènia paranoide. L’estupefacció va venir quan vaig escoltar la pena sol·licitada –al meu entendre surrealista– que va demanar la fiscal pels dos delictes dels quals se l’acusa: furt amb grau de temptativa i blanqueig de diners –presumptes, s’ha de dir–. Sol·licita quatre anys de presó, que poden ser substituïts per 15 anys d’expulsió del país. Presó o expulsió. Ens espolsem el problema de sobre. Però no és només el Rambo, hi ha hagut altres interns amb patologies mentals que necessiten una assistència que no poden tenir mai a la presó, ni al país, i també casos de menors amb problemes d’addicions i d’altres de més socials als quals els tribunals només els donen advertiments i els tornen a deixar al carrer. Què solucionem amb tot això? Per què no es va a l’arrel del problema? Calen espais, encara que siguin reduïts per ser el país que som, per atendre aquestes persones. Em sembla molt interessant la proposta que fa la degana del Col·legi d’Advocats de proposar la figura del batlle d’aplicació de la pena que vetlli per la cinquantena de presos que hi ha a la Comella i que se’ls puguin aplicar penes personalitzades en pro de la reinserció. Andorra es podria convertir en un model d’integració. Hi guanyaríem tots.