Viure, immediatesa i anar de bòlit. Seran sinònims? Serà que només passa quan ets jove i quan et vas fent més gran, la cosa afluixa i s'alenteix? Parlem de la pressa que tenim per viure, com si s’acabés el món, com si algú ens perseguís, com si ens haguéssim pres molt a la valenta la frase “viu cada dia com si fos l’últim dia”. Que sí, d’acord, està molt bé, però a la vegada pot causar estrès i ansietat, oi? 
Queda clar que vivim i fa anys que vivim amb pressa, serà arran de la pandèmia? Estar confinats va fer que ens perdéssim alguna cosa? 
S’hi relaciona el fet de viure amb una bena als ulls, en pilot automàtic, sense consciència més aviat. A tots ens passa, hem d’automatitzar, és més fàcil per al cervell anar en automàtic, però no és aplicable a tot el que fem. Per exemple, llegir sense saber el que llegeixes no és coherent ni conscient. Fer veure que escoltes el teu interlocutor, tampoc. Passejar per la muntanya o per on sigui, sense mirar el que veus i estar absort en els teus pensaments, tampoc és aconsellable. Tots ho fem, a tots ens passa, ho sé, però activar aquest “clic”, aquest “ei!” (ho podem dir mentalment o en veu alta) per tornar de nou a nosaltres, no costa gens. Més que res per ser més conscients del que fem. Potser et ve al cap la coneguda tècnica del mindfulness, i és una mica d’això del que es tracta. D’estar més en el present en lloc de fer dissociacions i que la teva ment viatgi molt lluny quan en realitat tens davant quelcom important. 
Una vegada, una persona molt propera a mi em va dir una cosa així com “no cal que corris, el meu lloc i el que volia ho he trobat als 50 anys d’edat”. Es referia més aviat a l’àmbit laboral, però ho podem atribuir a qualsevol aspecte de la nostra vida, tant si parlem d’amor, d’amistats, de família, de nous projectes o inclús d’un canvi radical a la vida, com per exemple un canvi de país, el que sigui. Tot arriba i tot esforç té la seva recompensa, tard o d’hora arriba el premi, que no és un premi com a tal, és el que t’has guanyat durant anys i és el que has aconseguit per mèrits propis. I tant que la gent que t’estima t’ajuda, et motiva i t’anima a no decaure quan ho vols tirar tot pels aires i rendir-te. És en aquests moments quan t’has de forçar una mica i la gent del teu entorn, els que de veritat hi són i t’estimen t’ajuden a no abaixar la guàrdia. 
Res es repeteix, la joventut només passa una vegada, però és una etapa més d’aquest TOT que vivim durant molts anys. Aquest tot és la nostra vida. Després venen altres coses i millors (aquesta és la teoria i el nostre desig). Segur que alguna vegada t’has dit a tu mateix/a, “m’agradaria tornar a tenir 20 anys, però sabent el que sé actualment”, i tant, tant de bo, però no podem. Cada cosa passa al seu temps i, com deia Charles Baudelaire, “un home ha de viure en la modernitat del seu temps”, t’agradi o no.