Els experts en la matèria destaquen la ignorància que, en general, tenen els ciutadans sobre cultura financera. Això és una realitat, no només aquí, sinó a tot arreu, però tot i així hi ha termes que cada dia ens acaben resultant més familiars. És el que ha passat, per exemple, aquests últims dies amb la pressió fiscal. Aquest és un d’aquells indicadors que es popularitzen ràpidament, si més no perquè el seu increment significa generalment –tot i que no necessàriament sempre– que els abnegats ciutadans i les empreses s’han de rascar més la butxaca. Així doncs, durant uns dies tothom s’ha permès donar la seva opinió al respecte. Alguns interlocutors econòmics han posat el crit al cel per l’apujada, mentre que des de l’executiu han relativitzat l’augment. Al cap i a la fi, afirmen des del Govern, el 2016 ja es va traspassar en dues dècimes el 25% i aquesta vegada només s’ha trepitjat la que es considera una ratlla vermella que no hauríem de superar com a país. El millor, si no volem haver de pagar cada vegada impostos i tributs més alts, és que creixi l’economia del país, o el que és el mateix, el producte interior brut (PIB). El problema és que encara són els sectors tradicionals, com el comerç i el turisme, els que concentren en bona part l’activitat econòmica sense que hàgim sabut encara posar en marxa la tan ansiada diversificació econòmica. Alguns potser se n’estan adonant i comencen a acceptar que l’obertura econòmica, per si mateixa, no genera riquesa suficient. Potser hem de rellegir de nou els nombrosos plans estratègics elaborats des dels anys 90. Ah! I també fer-los una mica de cas i que no serveixin només per tancar-los en un calaix.
