La prevenció de riscos laborals, està desenvolupada a Andorra?

Amb motiu del Dia mundial de la seguretat i salut en el treball, promogut per l’OIT i que va tenir lloc el 28 d’abril, ens agradaria fer una anàlisi del marc legislatiu de la prevenció de riscos laborals a Andorra.

Ja fa quasi deu anys que es va aprovar la Llei de seguretat i salut en el treball, i cinc des de la seva total implantació. Aquesta llei defineix el marc general de la prevenció de riscos laborals, ja que estableix drets i obligacions a les dues parts de la relació laboral (treballador i empresari) i indica les actuacions dels altres actors en el mercat del treball (Govern, organitzacions sindicals i organitzacions empresarials). Un dels seus objectius principals és disminuir els accidents laborals i malalties professionals millorant de les condicions de treball.

Disposar d’una llei no és una mesura suficient, per si sola, per aconseguir una disminució dels danys derivats del treball. Quan els professionals de la prevenció parlem de riscos laborals, en realitat estem parlant de condicions de treball que s’han de regular, ja sigui mitjançant lleis, reglaments, convenis col·lectius, normativa interna d’empresa i procediments segurs de treball.

Des del 1978, és vigent la part segona del Reglament laboral que, en molts aspectes, ha quedat desfasada. El desembre del 2010 va entrar en vigor el Reglament de seguretat i de protecció de la salut en les obres de construcció; l’octubre del 2012, els reglaments sobre la utilització d’equips de protecció individual, sobre la utilització dels equips de treball i sobre senyalització de seguretat i salut en el treball; i l’octubre del 2017, el reglament per protegir els treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a l’amiant. Recapitulem: en nou anys s’han aprovat cinc reglaments, un “gran desenvolupament”. Malauradament, el desenvolupament de la llei ha estat exigu i, conseqüentment, la seva aplicació també s’ha vist afectada en negatiu.

Per exemple, en un lloc de treball on les temperatures siguin negatives, aquestes són una condició ambiental que pot afectar la salut del treballador, ja que augmenta un 20% el risc de patir malalties cardiovasculars, especialment en aquells treballadors amb factors de risc cardiovascular, persones d’edat avançada i les que ja han patit o pateixen una malaltia cardiovascular.

Imaginem que un grup de treballadors desenvolupen la seva activitat a l’aire lliure. Com que l’empresa no pot controlar la temperatura ambiental, haurà d’organitzar el temps de treball de manera que en disminueixi el temps d’exposició i haurà de proporcionar als treballadors un lloc on es puguin refugiar, roba d’abric o equips de protecció individual contra les baixes temperatures.

A Espanya, el RD 486/1997 sobre disposicions mínimes de seguretat i salut als llocs de treball, estableix que als locals tancats hi haurà una temperatura entre els 17 i els 27º C per als treballs sedentaris, i entre els 14 i els 25º C per als treballs lleugers. Per als treballs en cambres frigorífiques, hi ha el RD 1561/1995 sobre jornades especials de treball, que en limita el temps d’exposició. Doncs a Andorra no hi ha cap norma que indiqui les temperatures acceptables per desenvolupar un treball.

Per tant, la manca de desenvolupament reglamentari de la Llei de seguretat i salut en el treball no garanteix la integritat física i la salut del treballador (reconeguts com a dret a l’article 45 del Codi de relacions laborals) i crea una situació d’indefensió jurídica a l’empresari (no hi ha uns criteris clars sobre les condicions de treball que ha de tenir l’empresa).

Tenint en compte la campanya de l’OIT amb relació al Dia mundial de la seguretat i salut en el treball del proper 28 d’abril, cal preveure que l’envelliment de la població activa a causa de l’augment de l’edat de jubilació, la tecnificació, informatització dels processos de treball i l’augment de la seguretat en les màquines, ens fa augurar que, en un futur, els danys predominants en el treball seran aquells relacionats amb l’adaptació entre el lloc de treball i el treballador, les lesions musculars i esquelètiques i els riscos relacionats amb l’aspecte psicosocial del treball, en comptes de lesions provocades per accidents.

Serveix tot això per constatar que queda molta feina per fer i que, tot i que hem començat, encara hi ha molta feina a desenvolupar i, el més important, encara queda molta gent per convèncer del fet que la prevenció no és una imposició, sinó una inversió en el bé més preat de les nostres empreses: la gent que hi treballa.