La primavera

Gràcil, altiva i pèrfida, la primavera sedueix i enganya. Lluny d’aturar-nos en una posta autumnal, el període vernal ofereix un dia radiant i l’endemà revé l’hivern pel caprici dels meteors. Per això convenen la cautela i la prevenció. Cal no precipitar-se a fer el canvi de roba. Però la inconsciència de la joventut: infants que trepitgen tolls; adolescents desvergonyits, subversius i arrogants, venus i adonis que exposen carns fresques al sol… Mirem l’horitzó a la finestra de cada matí, no s’esdevingués que ens trobéssim sense una miserable jaqueta a la intempèrie davant de ventades traïdores d’aire gèlid en un inesperat descens de temperatures. La calor sobtada augmenta la probabilitat a les tardes de pluges disperses que refreden l’esperit més abrandat. El paraigua simbolitza llavors la distància mínima entre l’inconvenient d’haver de carregar-lo amunt i avall i la satisfacció pírrica d’estendre’l victoriosament abans d’oblidar-lo al bar on escriurem odes avantguardistes a la cervesa i cantarem l’amistat vertadera, a la botiga on escollirem robes fines i alegres o si no a la perruqueria on provaran de domesticar el cabell que ha crescut cap a la lluna.
En qualsevol cas, la llum primaveral no defalleix ni en episodis dramàtics, quan els núvols es tenyeixen d’atzabeja i els paisatges es tornen summament pintorescos. És una llum que havíem oblidat a l’estanteria dels records, una llum que s’alça i convida a submergir-se en boscos frondosos i a trepitjar l’asfalt urbà. Després de la calidesa d’espais tancats ens frisem per oxigenar-nos tot respirant l’entretemps. Un festiu plàcid fem la mudança de costums. El vermut en una terrassa acollidora és preludi de la consagració amb un àpat en el decurs del qual es permeten molts extres, o bé un dinar bucòlic amb pilota de futbol fent cap a l’amanida, pinassa a la carn i formigues a les tovalles. Si algú s’adorm allà, enmig del silenci relatiu, el so de fons pot ser un riu prenyat pel fred que hem desat a la calaixera de la nostàlgia, la urgència de viure el moment i el presagi de la mar última.
S’envolen dracs, pitavoles festegen i dansen, pètals grocs imiten la cabellera apol·línia i orenetes nien als ràfecs a fi d’escoltar contes explicats als qui són a la primavera de la vida. L’estació la sang altera i les pells suggereixen tresors que havíem enterrat a l’illa de la foscor. Les veus adquireixen tonalitats estridents. Els amants busquen indrets propicis: bancs als parcs, racons, cambres íntimes. Projectem una teranyina de viatges en trens d’il·lusions renovades cap als quatre punts cardinals. Es desborda la passió. Acomplim, exaltats, rituals com ara la contemplació de la bellesa serena d’un llac, la percepció d’una flaire antiga o la proclama d’una promesa d’amor etern. I traiem motos, bicicletes i patinets. Observem pintures fugisseres: un cel blau, flors que esclaten, aigües transparents.