A mitjans de primavera de l’any 1963, Valentina Tereixkova, de 26 anys, s’acomiadava de la seva mare. Marxava del poble per passar unes setmanes a la capital. Estava molt contenta perquè –deia– l’havien escollit per formar part de la reserva de l’equip olímpic nacional de paracaigudistes. La mare li va dir que anés amb compte, que s’ho passés bé i que l’escrivís sovint. Uns dies més tard, com era previst, van arribar les primeres cartes que descrivien el viatge: “Tot va bé, mama, jo menjo, dormo, faig bondat, tinc moltes amigues, tu no t’amoïnis”.
De fet, el 16 de juny la bona senyora n’estava llegint una –era una carta afectuosa i divertida, acabada d’arribar– quan va venir corrent una veïna: “Elena! Que diuen a la ràdio que la teva nena és a l’espai obert...”, “Què dius, ara, ximpleta? Com vols que tingui la nena a l’espai? Que t’has begut l’enteniment?...”. Van engegar la ràdio. Amb una veu tranquil·la i entusiasta, la primera dona astronauta del món –la seva filla– estava informant els oients que el vol transcorria correctament i sense imprevistos. Molt lentament, l’Elena va seure en un banc. Va mirar la veïna i va sentenciar, resignada: “M’ha enganyat”. 
Com et prepares per a una cosa que no s’ha fet mai? Com t’assegures que aguantaràs allà on ningú ha anat abans? En els dos anys que havien passat des del primer viatge espacial –el de Iuri Gagarin– quatre russos més, tots homes, l’havien seguit. Ara arribava el torn de la primera astronauta del “cos femení”: paracaigudistes, pilots i investigadores capaces de suportar temperatures fins a 70ºC amb una humiditat del  30%, entrenades per passar dies aïllades. Van escollir la Valentina tenint en compte no tan sols paràmetres físics i psicològics, sinó també el seu do de parlar en públic, que resultaria important per a la imatge internacional de la Unió Soviètica en cas que tornés viva.
Era el sisè vol espacial soviètic, el desè del món. Era possible que els efectes de la radiació còsmica sobre l’organisme femení resultessin devastadors. Ara bé, avui, als 81 anys, l’excosmonauta, mare, àvia i general major de l’exèrcit rus, parlamentària activa i militant del partit al poder, és una dona formidable i plena d’energia que fa la impressió de gaudir de fantàstica salut.   
El 16 de juny de l’any 1963, a l’hora d’enlairar-se, Valentina Tereixkova va exclamar, manllevant les paraules d’un poema de Maiakovski: “Ep, cel, tu treu-te el barret, que ara vinc!”. 70 hores i 41 minuts més tard va aterrar enmig d’un camp i va començar a repartir tubets de “menjar espacial” entre els astorats pagesos que li van tornar el gest oferint-li llet i patates. Havia donat 48 voltes a la Terra i recorregut 1.200.000 quilòmetres.