La primera vegada que vaig pujar a un escenari tenia vuit o nou anys. Jo volia ser advocat com els de La Llei de Los Angeles, però el meu pare em va fer entendre que el que jo volia realment era “fer d’advocat”. No hi havia marxa enrere, i encara que recordo que la primera vegada que vaig assistir al teatre com a espectador em vaig avorrir molt, i he estat temptat d’altres vides menys artístiques, quan canvies el pati de butaques per l’escenari i hi puges és difícil baixar-se’n, després, que encara que amb prou feines aixeques un pam de terra, vols mirar sempre entre bastidors.
Amb quinze o setze anys, a l’institut, d’aquells grups extraescolars, recordo la primera vegada que vaig poder fer un personatge protagonista, i amb vint anys (que no son nada) vaig trepitjar una escola de teatre per primera vegada.
Ser actor és dur, i no deixes de pensar que el primer treball en la vida de l’actor (o l’actriu) és buscar una feina d’actor (o d’actriu). Hi ha un acudit d’actors: “Ets actor? Sí, i on dius que poses copes?”
La primera vegada que fas una audició, un càsting, penses que seràs tocat pels déus o les muses i d’aquí a Hollywood a compartir camerino amb les estrelles. La primera vegada que sents allò de “gràcies, ja et trucarem” és un retorn a la realitat d’aquest ofici. Tot just acabat de sortir de l’escola de teatre vaig tenir la meva primera oportunitat professional, fent versos i rimes de clàssics, que era el que més a mà es té sempre quan ets veí de Calderón. En aquestes estava quan un professor d’interpretació em va rescatar perquè l’ajudés en les seves classes i per primera vegada amb prou feines vint anys, estava intentant compartir l’experiència que tenia a explicar als futurs actors i actrius que cal mirar-se als ulls per dir-se les coses “de veritat”, la mirada i l’escolta són el secret, poc més cal saber. Com diu Mamet, “tot es redueix a dir les teves frases alt i clar” (David Mamet diu moltes coses).
De les classes a la direcció hi ha un pas estret, i en aquest món nostre que acabes per fer de tot, descobreixes per primera vegada que la direcció d’actors i la posada en escena són un altre món, i són el món que es vol conquerir. Sembla que quan anem avançant en la vida s’acaben les primeres vegades, i és una desil·lusió, menys oportunitats ens queden de fer alguna cosa “per primera vegada”. La sort que el teatre sigui la suma de totes les arts fa que s’obrin oportunitats: il·luminar, imaginar escenografies, o d’escriure i deixar volar les històries, perquè alguns inconscients, per primera vegada pugin a l’escenari a interpretar aquelles paraules.
Hi ha primeres vegades menys agradables, evidentment, com la primera vegada que critiquen un espectacle i aquesta crítica no és bona, o és dolenta o no és tan bona com un mateix pensa que hauria de ser. Jo, particularment, no ho porto bé. El fet que visquem moltes “nits d’estrena” ens permet cada temporada gaudir d’aquestes primeres vegades com adolescents en ple descobriment vital. Companyies que sempre sumen nous actors, textos llegits per primera vegada, aquella idea feliç que se t’acut (encara que no sigui la primera vegada que es vegin sobre un escenari, que ja està tot inventat).
En fi, que he tingut la sort, tinc i espero tenir noves oportunitats de descobrir i gaudir d’aquesta “primera vegada” que no s’oblida mai. Com avui, com ara amb aquesta primera columna, que és la meva primera vegada. M’agrada molt dir-los als actors (i a les actrius també) abans d’una estrena, que no es deixin res dins, que podrem fer mil representacions de cada obra, però que estrenar, i gaudir de la primera vegada que el públic comparteix amb nosaltres, serà única. Així que igual, aquí estem intentant saber per quin camí ens portaran aquestes lletres, que seran guiades per aquest món de les arts escèniques, funcions, propostes, i (qui sap) crítiques.
Ens veiem als teatres, i des d’avui, aquí.
