Em trobava aproximadament a cent milles del destí enyorat. Malgrat que també s’havia espatllat la brúixola i que havia perdut la balisa d’emergència, les estrelles boreals em guiarien. Però primer calia que aconseguís reparar una avaria elèctrica que immobilitzava el vehicle. Feia una setmana que intentava resoldre el problema que m’havia obligat a aturar-me en aquell indret. Hauria arribat puntual, la nit de Nadal, i ja apuntava, tot i que no sortiria el sol, la tènue lluïssor del darrer dia de l’any. Els queviures i l’esperança s’acabaven alhora. El paisatge desert, altrament preciós, esdevenia desolador. La regió d’on procedien els meus somnis es convertia en un trist horitzó de brisa densa i desesperació. M’havien acompanyat entre la tundra i la taigà l’os bru i la guineu àrtica. I em venia a veure de tant en tant, tímida i poruga, la llebre polar. S’asseia davant de l’iglú a una distància prudencial i m’animava a continuar. Sense ella hauria mort de fred i desànim.
Vaig contemplar de nou, a través de la grisa boirina, del sospir de l’aire i de la cortina transparent que s’alçava del mantell nivi, el bosc de coníferes sobre els turons i la immensa plana coberta de clapes d’arbustos. Les petjades de la llebre semblaven sagetes violàcies que indicaven el camí cap a la llum. Llavors vaig atiar el foc, vaig assaborir l’últim cafè i, en disposar-me a provar de connectar les bateries suplementàries per enèsima vegada, vaig sentir una veueta encisadora que m’implorava que li dibuixés una lluna i un estel. Vaig pensar que desvariejava. I la sorpresa va ser encara més majúscula quan una aparició fabulosa es va palplantar de cara a mi i va reiterar la petició abans que jo reaccionés.
La princeseta va presentar-se dins d’un anorac blau que deixava entreveure sota la caputxa un somrís innocent. Mal que verbalitzava amb dificultat, l’entenia perfectament. I vaig comprendre, no sé què em va induir a intuir-ho, que fer el dibuix era prioritari, i que la situació adversa se solucionaria, així que vaig agafar el llapis i la llibreta i vaig croquisar, tan bé com vaig saber fer-ho, el paratge preciós i desolador que habitàvem, completament ennuvolat. Li vaig allargar el full. I em va agrair que rere els núvols hagués representat la millor lluna i l’estel més bonic que havia observat mai. Després, mentre reprenia la reparació, em va explicar que necessitava els dos astres a fi de tornar a casa. Allà hi tenia els éssers que s’estimava i que l’estimaven fins a l’infinit. I els joguets de la il·lusió. Els regals anhelats que no havia rebut no eren comparables a l’amor de pares, padrins i tiets, a les amistats de la llar d’infants i a la fidelitat dels ninos que la feien feliç. Va dir el nom de cadascun i, de sobte, el trineu es va engegar, la xiqueta es va fondre i una rialla tendra va ressonar. I vaig prosseguir content, bo i transportant els bells records del viatge.
