Aquest és l’article que més m’haurà costat decidir-me a fer per diferents motius. Primer, no vull ofendre ni fer sentir incòmode ningú. Per això, recordo que es tracta de la meva opinió. Segon, perquè escric sobre la professió a la qual em dedico per vocació des de fa una vintena llarga d’anys. Poden haver-hi visions diferents i fins i tot radicalment oposades a la meva: les dels meus companys. Però matisos a part, crec que molts podran coincidir amb la idea general d’aquestes ratlles. Per últim, molts lectors seran segurament les famílies dels meus alumnes i fins i tot ells mateixos i no voldria que, acabada la lectura, tinguessin una visió que no correspon amb la realitat del dia a dia a l’aula. Els meus vint anys d’experiència, lluny de donar-me autoritat, sí que em donen legitimitat per opinar. És per això que em decideixo a escriure sobre la meva professió sense afany d’aixecar massa polseguera, sinó perquè prenguem consciència d’una realitat massa invisible primer i perquè puguem millorar, òbviament. 
Quan a algú se’l considera un especialista o una eminència del món de la docència quan es tracta d’una persona allunyada de les aules, des de fa més o menys temps, o que fins i tot ha tingut poca experiència docent en el seu passat, ens hauria de provocar molts dubtes a tots. Sovint se’ns vol fer creure que aquestes persones de despatx tenen l’autoritat absoluta. I al final, el seu criteri és el que definirà la decisió política i dibuixarà l’acció del docent a l’aula. Crec que és un error enorme. Els especialistes som nosaltres, els docents que treballem dia a dia amb els nostres alumnes. Som nosaltres qui podríem mostrar als suposats erudits com funciona l’ensenyament d’avui en dia i com n’és de diferent d’aquella allunyada experiència de la qual disposen. Per posar un símil, és com aquell professor que tots hem tingut, eminència en matemàtiques, i que no sap transmetre-les als alumnes. Els especialistes, deia, som nosaltres i  no se’ns té prou en compte per bastir el futur de l’ensenyament que mereixem. 
D’altra banda, la innovació està bé i és necessària, però quan esdevé la norma no afavoreix allò que més necessiten els infants: l’estabilitat. I ni l’estabilitat ni la coherència tenen cabuda en un laboratori-escola pedagògic constant. Es corre el risc que el concepte ensenyar s’acabi devaluant fins al punt que la tasca docent acabi sent decebedora i poc útil. També frustrant per al pedagog. Una escola que es creu que el mestre ha d’acabar sent només un guia en el procés d’aprenentatge del nen, al meu entendre, ja no és escola, almenys com la immensa majoria de la humanitat es pensa que ha de ser. Potser hem caigut en la temptació de creure un pèl massa en les capacitats d’autoaprenentatge en els primers cursos de l’ensenyament obligatori. El mestre no pot ser únicament aquell guia que ajuda a avançar per si mateix l’alumne. Un alumnat, per cert, cada cop menys uniforme i amb etiquetes ben diverses. 
Quant a l’ensenyament per competències, què voleu que us digui. Després d’uns quants anys treballant-hi, penso que sovint resulten pretensioses i enganyoses. S’avaluen les competències en base a unes rúbriques específiques a cada franja d’edat, sense tenir massa en compte els recursos, per entendre’ns, allò que apreníem a classe tota la vida: les llengües com a tal, les matemàtiques com a tal, les ciències... El que està clar és que aquest sistema no ha permès d’esquivar la dinàmica que sembla imperar als països occidentals. El nivell baixa. Per tant, em declaro oficialment competèncio-escèptic, si em permeteu el neologisme. I com que no han donat, ni aquí ni enlloc, el resultat esperat, a tota reforma la segueix una contrareforma. Acompanyada de feina suplementària i formacions per a uns docents cada cop més cansats i cremats d’adaptar-se una vegada i una altra a decisions que es prenen lluny dels centres educatius. Competències, treball cooperatiu, intel·ligències múltiples, metacognició, passos endavant i enrere, canvis en horaris lectius, implementació de metodologies diverses que han de revolucionar-ho tot, formacions d’utilitat dubtosa... no fan més que restar estabilitat i entusiasme a un col·lectiu del qual només es veuen les vacances, per cert. Són vacances a l’aula, però no al despatx de casa. Un símptoma clar que ja no és una feina atractiva, és la preocupant manca de relleu. La universitat nacional que gradua desenes d’estudiants ja no assegura aquest relleu. 
En un altre ordre de coses, i quasi per acabar, sovint es dona la màxima importància a les formacions que té un mestre o un professor per determinar quin tipus d’ensenyament és capaç d’oferir. Però es valora cada cop menys un aspecte que és fonamental. Una qualitat que només els anys al peu del canó, amb els alumnes al davant, són capaços de donar-te: l’experiència. Cada cop es confia menys en l’experiència del professional i sovint, pot semblar que se n’arribi a dubtar. Però no hi ha res que no s’arregli amb una formació suplementària recomanada per un pseudopensador pedagògic de prestigi des del seu despatx, que traçarà també una nova línia a seguir. Tot al marge dels actors dels centres educatius. Però com si tinguéssim una bola de vidre, intuïm quin resultat acabarà tenint allò. Però no, no és una bola de vidre, es l’experiència i el criteri professional d’una colla de gent.
L’educació no hauria de ser un problema, hauria de ser una oportunitat, deia l’altre. I jo hi afegeixo que hauria de tornar a ser aquell plaer que va ser un dia. Tot i que, gràcies a la resiliència i les capacitats dels professionals que acudim dia a dia, amb resignació i escepticisme, a donar el millor de nosaltres mateixos per un ensenyament de qualitat, la nostra vocació no ha deixat mai de ser un plaer malgrat tot.
L’altre dia, els meus alumnes em van demanar que els expliqués la Segona Guerra Mundial a l’hora de tutoria. En acabar aquella sessió en la qual els alumnes van participar, demanar, opinar, sorprendre’s, començar a extreure les seves pròpies conclusions extrapolant-les als conflictes actuals... una alumna de les més discretes va dir: "Podria ser sempre així. Hem après un munt, ens ho hem passat bé i ja són les cinc!"