La ciutat era grisa, i no només per culpa de la boira. La ciutat era grisa perquè, com va dir el poeta, els que hi manaven encara tenien de plom les calaveres. Per sort, quan el jove va finalitzar el batxillerat, feia un parell d’anys que s’havien iniciat els cursos de Filosofia i Lletres. S’hi van matricular un munt d’alumnes que acabaven de passar per una primera experiència anomenada COU, però també els que tenien alguna inquietud a la ciutat. Les aules es van anar omplint d’una barreja de gent estranya: grenyuts, capellans, comunistes, monges, burgesos i pagesos.
El primer curs les assignatures eren comunes i després es podia triar entre dues especialitats: Història o Filologia. No s’havien inventat els ordinadors però el sistema era binari: gris o negre. Tota aquella tropa pensava que per ser universitari calia deixar-se barba i mostrar un posat displicent: així ho van fer, sobretot les monges.
Les primeres fileres de pupitres es quedaven buides perquè ningú volia respondre preguntes sobre la lliçó o sobre el seu passat. Fins que, a meitat del trimestre, va arribar ella, amb la melena pèl-roja, la pell clara i la veu de pecat. Un raig de llum. L’acompanyaven un munt de narradors i poetes ben vius. Per l’aula es passejaven Valle-Inclán, Lorca i Machado.
Voleu saber si el jove es va enamorar de la professora de literatura? Quina ximpleria! De la professora dels cabells de foc es van enamorar tots els alumnes: els barbuts, els capellans, les monges i els comunistes. Tothom corria ara a seure a primera fila. Maleïts pagesos en plena forma! El dia que ell ho va aconseguir, ella li va tornar el treball de final de curs. Havia triat Sobre los Ángeles, d’Alberti, el llibre més difícil, el més críptic, perquè volia lluir-se. Ella, que aquell dia duia els cabells recollits en una cua, li va dedicar un somriure càlid. Hi havia escrit algunes notes en vermell que l’animaven a seguir treballant. Un notable. Només un notable?
Van arribar les vacances. Tres mesos d’estiu són molts dies per preparar-se a fons. Sabia que tothom llegiria els autors del Segle d’Or per impressionar-la durant el segon any. A ell, però, li va arribar una informació privilegiada: preparava la tesi sobre autors aragonesos. Va llegir l’obra completa de Baltasar Gracián i la d’un tal Braulio Foz, un desconegut que havia escrit Vida de Pedro Saputo. Uf! No tindria competència.
El mes de setembre, quan va anar a matricular-se, duia posat un somriure d’actor de pel·lícula americana. De tipus dur de llibreria. Li van passar les assignatures, els horaris i la relació dels professors. Un moment! I ella? El seu nom no figurava enlloc! Havia de ser un error. Va anar a reclamar a secretaria, on va escoltar la seva sentència de mort: la nova doctora havia guanyat la càtedra de la Universitat de Saragossa. No havia pujat a un avió enmig de la boira, se n’havia anat per l’autopista acabada d’inaugurar.
Va encendre una cigarreta i, amb el cap cot, es va posar a la filera on es matriculaven els innocents d’Història. Amb el temps la va perdonar, encara que mai la va oblidar. Avui, la professora ocupa una cadira a la Real Academia de la Lengua i el jove intenta escriure novel·les que estiguin a l’altura d’aquelles classes de literatura.