Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Professor

 

 

La profunditat del cràter




Sovint sento certa tristor quan ens abandona algú amb qui no he tingut cap relació directa i del qual he conegut, en el millor dels casos, només alguna faceta. Res a veure amb aquells que han transitat pels meus dies: pares, avis, germans, amics... deixant-hi quelcom de bo. En l’últim grup no hi incloc la senyu Teresa. Evito reproduir-ne els cognoms per no donar-li pistes del meu parador: si em localitza és ben capaç d’obligar-me a repetir aquest text “per fer mala lletra, esquerrà carallot”.
Penso en relacions molt més llunyanes, plenament tangencials, amb autors dels llibres que he gaudit, actors dels films que més m’agraden o músics que m’han acompanyat al llarg d’anys i panys. I em ve al cap Robertson Davies, literat canadenc que, segurament pel fet de ser-ho, mai no va arribar a endur-se a l’aigua el Nobel de literatura ni ha obtingut –encara és l’hora– el reconeixement que mereixeria. O Leonard Cohen, per sentir-m’hi tan a prop quan devorava els seus poemes, o albirava el patiment sublimat rere el somriure de besoncle venerable durant la darrera gira que va fer. Tampoc vaig plorar gaire per la marxa de Pau Donés, que en les lletres de les cançons, gairebé sempre admirables, o entre cadascuna de les seves cordes vocals, amagava mons sencers. I m’emprenyo sol per no haver-me assabentat del traspàs de Toots Hibbert, l’Otis Redding, el James Brown de la música jamaicana, a la qual vestia de gala amb veu de vellut. O de saber que havia mort Sean Connery, però no el seu llegat: entre molts altres, el Guillem de Baskerville de El nom de la rosa, la noblesa i el port fets carn amb el Ramírez de Els immortals o l’Alan Quatermain –l’únic que se salva a l’oblidable La lliga dels homes extraordinaris– que Rider Haggard hauria pogut somiar per a Les mines del rei Salomó. L’absència de tots ells, clarament angoixant la dels que he estimat –serà que l’art dels primers m’ajuda a suportar millor l’enyorança pels segons– eixampla el cràter gegantí que les persones anem gestant a l’ànima, un clot foradat per túnels habitats per cucs llefiscosos que es passen la vida perforant i allargant les galeries soterrànies que ens deixen com un gruyère.
S’alimenten del sentiment de pèrdua i derrota i de l’amargor, i perpetuen l’espècie escampant milions de larves pel sistema circulatori del nostre esperit. Creixen en la foscor, són més cecs que una bota i a les palpentes acaben fotent-se tot el que troben pel camí, inclosos els seus excrements. Així van fent el forat més profund. D’aquest esvoranc de dimensions incalculables, nenes i nens –no us ha de fer vergonya dir les coses pel seu nom, o és que no heu jugat mai a El monstre de colors?– en diem pena. Pena de l’hòstia.

 

 

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic