La prova

Per Nadal el Joanic desmuntà peça a peça el Porsche descapotable de pedals que li havia portat papà Noël. Compleix la normativa europea, digué per disculpar-se. Son pare l’estomacà i ell li etzibà que si hi tornava el portaria a la Batllia. També degollà una Barbie i una psicoanalista amiga de sa mare conclogué que eren coses de l’edat, que de vegades es desenvolupen alhora els complexos d’Èdip i d’Electra i no passa res de greu.
A l’escola, el Joanic s’ha convertit en dèspota. Tothom li manifesta admiració i un seguici de guardaespatlles i espietes li porta la motxilla i li xerra secrets. Ell mana indiscriminadament, ordena càstigs cruels i obté privilegis exclusius. Els mestres no han advertit cap abús (és molt llest) i el consideren un referent d’autoritat que contribueix a contenir elements conflictius. I els companys no s’atreveixen a confessar que lamenten haver de rodar al caprici del dictador. La notícia de la relació sentimental amb la Carina els feu albirar un període de pau i tranquil·litat. Ans al contrari, els acòlits delegats es comportaren tan bestialment que els nens celebraren que ell tallés adduint insubmissió. Però ara temen les conseqüències de l’anomenada guerra de les nenes, que s’han declarat en rebel·lia.
El Joanic no pogué dur a terme el pla que havia ideat per certificar els rumors de frau nadalenc. A l’hora de bastonejar el pobre tió es desfogà tant que després el vencé la son. I es proposà no fallar per Reis. Quan la mama li suggerí escriure la carta junts s’hi negà en rodó. Ahir aconseguí escapolir-se dient que anava a jugar a la Play amb el veí de sota i tirà una dura missiva que acabava amb un lacònic sé qui sou. Les sospites atien la por d’acceptar la veritat i fa dies que es repeteix un malson: el rei ros canta El noi de la mare, el blanc l’enxampa i el negre l’agafa pel coll i xiuxiueja sé qui sou en to burleta.
El Joanic lliurà als papes un llistat fals que serà la prova definitiva. I a la cavalcada ha llegit els llavis molsuts de Baltasar, ha imaginat que li deia ens veurem avui. Quan el papa el tapa simula un son profund. Pels volts de mitjanit s’arrauleix al passadís i s’endormisca fins que li sembla distingir unes figures que surten de l’habitació dels progenitors i corre cap a la sala, on Melcior i Gaspar somriuen dolçament i el donen a Baltasar, que se l’endú al país de les il·lusions i li mostra els sentiments dels sotmesos. Tot passa tan ràpid que el xiquet creu que ho ha somiat. Al matí, abans de desfer paquets mirarà dins la sabatilla i hi trobarà la contrasenya demanada. I en desembolicar regals s’esvairà qualsevol ombra de dubte. Aniran apareixent les joguines que volia, les coses que no havia escrit enlloc i que no havia dit mai a ningú. Ara sí que s’ho podrà creure del tot. La cara de felicitat que farà contrastarà amb les mirades de sorpresa que, atònits, es dedicaran els seus pares.