Un cop passades les primeres calors, enguany punyents perquè han arribat intenses, de sobte, i les consegüents plogudes fortes, ja instal·lat al confort de les temperatures estivals que tant m’agraden, escolto un adagio lluminós de Beethoven al capvespre, m’aboco a una finestra de Matisse oberta al matí de la platja de Cotlliure, assaboreixo la delícia d’uns fideus rossejats sota els pins del migdia, retinc el tacte de l’escorça d’una alzina surera sobre costers de vinyes curulles de raïm i de tarda, i ensumo flaires nocturnes, de sorra, romaní, albercoc, brisa marina… Vaig abandonant els ritmes frenètics de la resta de l’any i em banyo als blaus i als grisos dels dies de sol i de tempesta. Sabent que no aconseguiré mai la lucidesa de Jacint Verdaguer, pujo al promontori de la meditació i també “contemplo mon no-res” i, paral·lelament, les virtuts dites cardinals, sempre al dellà dels propis defectes i de la meva aversió a la suposada puresa dels conceptes i dels preceptes.
Una d’aquestes quatre virtuts fonamentals, heretades pels primers cristians (que hi sumen la fe, l’esperança i la caritat) de Plató, és la prudència. El filòsof atenès l’atribueix a la classe superior dels bons governants, ja que són els qui han d’atresorar sapiència per tal d’instaurar i mantenir un ordre social just. Del seny dels dirigents polítics, així com de l’honestedat, la pietat i altres qualitats que hi estan supeditades, en depèn la felicitat dels ciutadans. És fàcil qualificar, des de la nostra posteritat, la digressió platònica, tot i que és complexa i benintencionada, de simplista i innocent, però assenyala aspectes de la noció com ara els que els estoics matisaran (l’harmonització de raó i natura) i els que després Sant Agustí afegirà: el discerniment i la prevenció davant possibles enganys. Abans, Aristòtil l’ha omplert de rectitud ètica, contraposant-la a la desmesura, subratllant l’excel·lència de caràcter que precedeix l’habilitat d’avaluar i escollir la millor manera d’abastar un fi determinat, la capacitat d’assolir saviesa des de l’àmbit teòric que guia l’experiència.
I què seria, per a nosaltres, avui, la prudència? Un elemental càlcul pragmàtic, de mera conveniència, d’efectes dels actes i de les manifestacions, que ens frena a l’hora de fer i de dir allò que no regularíem si no penséssim a evitar eventuals problemes? Quan algú és molt conscient de l’entorn, que inclou l’alteritat de les persones, tendeix a retenir-se, a ser caut, no solament mesurant riscos, sinó perquè ser considerats i comprensius (la paraula grega corresponent a prudentia, phrónesis, implica la comprensió), responsables, respectuosos i providents ajuda a entendre i acceptar o subscriure motius, pensaments i accions que no es contemplaven. Les raons alienes i diverses poden fomentar aprenentatges inesperats. Tanmateix, la circumspecció tampoc no evita la precipitació ni la temeritat.
