Recentment, m’he estat dedicant a observar els avatars que hom fa servir per representar-se a les xarxes socials. Solen ser fotografies en molts casos, però també abunden altres elements gràfics per intentar representar la persona.

És clar, la primera pregunta que es planteja el neòfit –que tots hem estat algun dia– és si convé posar quelcom en aquell espai del nostre perfil a Facebook o a WhatsApp. No és una qüestió neutra: els propietaris d’aquestes plataformes han pres cura de donar incentius perquè nosaltres, els usuaris i consumidors, omplim la seva plataforma de continguts. En aquest cas, és un incentiu negatiu: la imatge per defecte que apareix quan l’usuari no hi ha col·locat res de personal sol ser bastant tètrica. D’aquesta manera es deixa clar que qualsevol cosa, fins i tot una foto de fotomaton, quedarà més bonica.

Una vegada que hem decidit participar en el joc, quina imatge escollir? A gairebé ningú li agrada com queda a les fotografies o, si més no, així es professa. Potser un seguidor de Fein i Spencer tindria coses a dir sobre la imatge interior que ens formem de nosaltres mateixos, i com pot no correspondre ben bé a la imatge que volem projectar cap enfora.

Pel que veig, una certa majoria tenim tendència a proposar al món virtual una fotografia, sovint presa o bé en família o amb amics, o bé practicant alguna activitat més o menys de lleure. Molts dels meus amics es fan la foto amb els seus fills, o fent esports de muntanya. Són situacions que sens dubte trobem valorants –al contrari de la feina–. Fixem-nos que molt pocs usuaris de les xarxes es fan la foto de perfil en una situació de feina. Ja està bé, perquè pot voler dir que estan, justament, per feina. Però no deixa de ser inquietant que la majoria silenciosa no se senti valorada pel que fa per guanyar-se les garrofes. Amb algunes excepcions, això sí.

El qui no es vol exposar a l’escrutini públic de les xarxes té l’opció de reemplaçar la seva fotografia per alguna altra imatge. Alguns opten per retratar els seus béns. D’altres prenen un còmic, un símbol o una foto abstracta. El que no tothom té present és com l’escollida, o la freqüència amb què la canviem –o no–, diu molt sobre com i amb qui ens relacionem.

Per exemple, amb motiu dels atemptats terroristes de París i de Niça, molts andorrans varen afegir la bandera francesa al seu avatar en símbol de suport del poble veí. Si més no entre els meus propis coneguts, varen ser gairebé tots gent que tenia alguna connexió amb França, per família o per haver-hi estudiat. No estic fent cap crítica, no és per aquí que vaig. Simplement, noto que les xarxes socials en això, com en d’altres coses, no poden ser res més que un reflex del viscut per cada persona.