Fa poc, vaig poder llegir un article sobre la psicosi del viatger, aquell mal que pot agafar el turista que visita certes ciutats especialment significatives del món, com per exemple Jerusalem. Afecta sobretot les persones que provenen de cultures o famílies creients, que perden veritablement tota connexió amb la realitat i s’embarquen en un viatge espiritual amb connotacions de deliri. En certs casos, s’ha hagut d’arribar fins a la seva hospitalització.
També s’ha comentat referent a un nombre creixent de turistes que visiten París. S’ha de creure que la ciutat no acaba de resultar del tot igual a la imatge mental que se n’havien fet prèviament, a vegades durant llargs anys, mentre preparaven el que havia de ser el viatge de la seva vida. Ha de ser frustrant representar-se la capital francesa d’una manera –diguem– romàntica, i després trobar-se amb la realitat d’una població urbana sovint estressada, i poc atenta amb el turista, a més de les situacions de misèria típiques de qualsevol ciutat.
La solució sembla ser allunyar el visitant infeliç de l’objecte o del lloc de la seva obsessió.
Sense arribar fins a afectar la salut, molts de nosaltres hem arribat a una destinació turística per, una vegada allà, trobar-nos amb una realitat que no correspon del tot a les expectatives que en teníem. Pot ser que els prospectes de l’agència ens ho hagin pintat de colors massa vius i optimistes. Sens dubte és per aquesta raó que prefereixo anar per lliure. També pot ser que siguem nosaltres mateixos que, a força de llegir sobre el lloc on volem anar, ens fabriquem una aparença de realitat, la manera com voldríem que fos, però que en realitat no és. Com més malcontents estiguem amb la nostra vida quotidiana, i que el viatge apareix com un focus d’esperança, una llum al fons del túnel del treball quotidià, més probabilitat hi ha que sigui així.
Una variant d’aquesta és la sensació que podem tenir quan tornem a visitar un lloc que havíem conegut inicialment quan érem més joves. Aquell indret ens semblarà del tot estrany. Però no és el lloc que ha variat en excés, sinó els nostres ulls que han vist altres paisatges.
Ens podríem preguntar quina és la imatge que els nostres visitants es fan d’Andorra, abans de venir-nos a veure. Allò que els estem oferint correspon a la imatge que ells se n’han fet? Podem suposar que algunes coses com els preus i el tracte pels habitants ens pugui xocar per poc adients al que s’espera d’un país turístic. També pot ser que trobin a faltar els tòpics de l’Andorra que molts d’ells hauran conegut de més joves: formatge i tabac, vaixella de vidre i electrodomèstics francesos. Però pregunto: de l’Andorra actual, què hi ha que els pugui semblar millor que el seu record? Estic segur que n’hi ha de coses, tan sols cal trobar-les.