Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Àlvar Valls

Àlvar Valls

Escriptor

 

 

La quadratura del cercle




Un amic meu, català, que per la seva feina ha de veure programes sencers de televisions autonòmiques espanyoles, m’explica que en una emissió de Canal Sur, la tele antropològica andalusa, va pescar una frase d’un bon home que va dir que els catalans són uns “españoles avispadillos”. No em consta si aquest epítet el va proferir un presentador del programa diari sobre flamenc, un convidat a l’espai setmanal de tauromàquia o un criador de cavalls entrevistat a Sevilla o a Lepe. En tot cas, segons assegura el meu amic, no va ser dita amb animadversió, sinó amb elogi, denotant que als seus ulls els catalans tenen un caràcter “vivo, despierto, agudo”, que és la definició d’avispado que consta en el diccionari de la Real Academia, afegint-hi el diminutiu afectiu tan andalús i que m’imagino pronunciada amb “gracejo”.

Vet aquí, doncs, com molts espanyols (entre aquells que no vomiten l’“a por ellos”) veuen els catalans: com uns “españoles avispadillos”. I que a més a més, com va dir Don Tancredo, “hacen cosas”. I bé, no ens enganyem: al capdavall potser és això. Des de fa un segle i mig, en què Catalunya es va industrialitzar en una Espanya agrària i caciquista, els catalans poden ser vistos pels espanyols sota aquest prisma: uns compares espaviladets que fan coses. I a fe de Déu que, per més esforços que fem els catalans per eludir la fèrula de la sogra o la madrastra de ponent (diguin-li com vulguin menys pel mal nom), la realitat pura i dura és que ara com ara no som gaire cosa més de com ens descriu el desconegut andalús.

Aquesta frase xocant m’ha recordat aquella altra que, en una trobada de caps d’estat i de govern de la Hispanidad, va etzibar Fidel Castro a Marc Forné per saludar-lo, referida als andorrans: “¿Qué tal esos catalanes raros?” Estic convençut que aquesta expressió va ser dita pel dictador cubà amb animus jocundi i no pas amb animus injuriandi, per bé que entre nosaltres els andorrans abunden els qui, en qüestions identitàries, troben sempre pèls als ous i bé podrien pensar que Fidel també estigués venut a l’or català.

Però, ¿què són si no “catalanes raros” aquells que, a més de parlar català i de tenir-lo com a única llengua oficial, es diuen Reig, Pintat, Ribas, Forné, Bartumeu, Martí, Espot, són socis del Barça i tenen ancestres a Ribes de Freser, a Ponts, a Organyà o a Arfa?

Vistos amb mirada innocent i transoceànica, els andorrans podem molt ben ser “catalanes raros”, és a dir, catalans però no del tot catalans, així com els catalans podem ser “españoles avispadillos”, ço és, espanyols però no del tot espanyols. I en tot cas, si són bones les tesis dels qui des d’Andorra pontifiquen que els catalans som espanyols, també podria ser que els andorrans, ai las!, fóssim ni més ni menys que “españoles avispadillos y raros”. Llavors ja hauríem trobat, la Hispanidad ajudant-hi, allò que fa més de set segles busquem: la quadratura del cercle.

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte