El dia que la Quimeta va arribar a Escaldes va quedar esfereïda en veure fumejar l’aigua que brollava entre les pedres del riu. Si allò no era l’infern, segurament n’era l’avantsala. Acabava de fer quinze anys quan el pare la va col·locar de minyona a l’Hotel Madriu, un establiment que anunciava habitacions amb els conforts més moderns –calefacció central i banys d’aigua termal– a preus molt assequibles. “Sirga de valent, filla, i estalvia tots els quartos que guanyis”, li va dir afligit abans de tornar-se’n cap al poble. El preocupava deixar la nena tota sola tan lluny de casa, però la família era nombrosa i els recursos escassos. Els inicis van ser durs, se sentia desorientada com una gateta extraviada que maula pels carrers cercant la mare. Sovint recordava les seves paraules de comiat mentre l’abraçava amb els ulls enrogits: “Fes bondat i sigues forta. Les dones d’Asnurri som valentes de mena, no ens deixem atemorir fàcilment.”
De bon matí, la mestressa andorrana repartia les feines del dia entre les minyones. A la Quimeta –qui ho hauria dit el primer dia!– el que més li agradava era rentar la roba amb l’aigua calenta que brollava de les profunditats diabòliques. Malgrat ser menuda i primeta posseïa una vitalitat prodigiosa i carregava fardells de roba, cistells de queviures o piles de plats com si ho hagués fet tota la vida. Escaldes prosperava com els bolets amb les tronades. L’afluència de visitants a les valls i la clientela de l’hotel provenia de llocs i mons ben diferents del seu. Va ser aquella primavera que va conèixer l’Anselm, un viatjant de vetes i fils de Sabadell que, de tant en tant, passava uns dies a Andorra hostejat al Madriu. Al matí, en entrar al menjador per esmorzar, buscava els ulls recelosos de la Quimeta i li regalava un caramel. Tot seguit, feia la ruta pels comerços de l’avinguda Carlemany. L’estada al Principat s’allargava cada cop més perquè a totes les parròquies s’obrien botigues noves i era una feina entretinguda i pacient. “Cal no atabalar les clientes i ensenyar els mostraris sense presses”, s’excusava amb els amos de la fàbrica que li pagaven la despesa. Sabia com guanyar-se la simpatia de les botigueres.
Cada nou viatge, l’Anselm s’apropava més a la minyona. Va canviar els caramels per bombons i, fins i tot, per obsequis més delicats com botons de colors o de nacre. Un vespre de juliol, per la festa major, la va agafar de la mà i la va dur fins al raconet del balcó. Allà, amagats darrere de les cortines, li va demanar si l’acompanyaria a ballar a l’envelat. La Quimeta, ruboritzada, va assentir amb el cap. Neguitosa, es va mudar amb la roba dels diumenges. A la brusa rosa li destacava un botó de nacre que li cordava el coll i brillava com les perles dels collarets de les senyoretes riques. Van ballar tota la nit. Ell no volia que l’orquestra toqués l’última peça. Ella mai havia sortit fins a la matinada.
L’endemà, l’Anselm no va trobar la Quimeta enlloc. Es va espantar. Malgrat que només tenia vint anys, era un home de món i potser havia estat massa agosarat amb la noia innocent de la muntanya. Va demanar per ella a les altres minyones. Li van dir que havia marxat a primera hora cap a Asnurri, però no els havia comentat si tornaria. Va seure a taula ben moix. En desplegar el tovalló, van caure a terra uns quants caramels embolicats en una nota: “La mare és malalta. Fins aviat.”