En l’actualitat hi ha una imatge de la pagesia del país dedicada a la ramaderia, a la cria de vaques i eugues, però no sempre ha estat així. 
Ja vàrem explicar en un altre article que la principal activitat econòmica al país en temps històrics era l’agricultura, centrada en el conreu de cereals. La ramaderia era una activitat complementària i paral·lela al treball purament agrícola. No tots els pagesos s’hi dedicaven, alguns només tenien el parell d’animals de treball i algun cap oví per a consum propi o per bogar les terres. Els qui s’hi dedicaven en major o menor mesura eren els propietaris mitjans i grans, però no de forma especialitzada, sinó que a la vegada continuaven treballant la terra. La ramaderia,  a diferència de l’agricultura, era una activitat amb una producció destinada al mercat exterior, mitjançant l’exportació dels propis animals o els productes derivats, com la llana, i constituïa un important factor d’extracció de renda i de riquesa (recordem que la quèstia es comptava principalment en base a la riquesa ramadera). 
Dels tres tipus de bestiar, vacum, oví i cavallí, el primer no era objecte d’explotació, sinó que únicament tenia la funció de treballar la terra com a força motriu a l’hora de llaurar. Les vaques lleteres o les destinades a la venda per a l’obtenció de carn, no apareixeran fins al segle XX, la carn de vacum no era ni tan sols un producte de consum. 
El bestiar menut o oví, va arribar a tenir una gran importància, mercès a la disponibilitat de pastures abundants en l’alta muntanya on portar a péixer els ramats durant l’estiu, i malgrat que a l’hivern s’havia de practicar la transhumància. Els segles XVI i XVII i primer quart del XVIII, van ser el moment de màxim desenvolupament d’aquesta activitat. A ells corresponen la major part de les traces que d’aquesta activitat resten a la muntanya, com orris i pletes, i serà el moment en què a poc a poc es va anar organitzant el sistema d’arrendament de les pastures comuns, els cortons (totalment diferent de l’actual, que està adaptat al bestiar gros, no a l’oví).  La ramaderia ovina va començar a disminuir a partir del segon quart del segle XVIII, en un procés que es va anar agreujant a poc a poc i del qual ja no es recuperarà, fins a arribar a pràcticament desaparèixer a finals del segle XX; només els anys de la II Guerra Mundial van permetre una recuperació puntual.  Els motius que van iniciar aquesta recessió són diversos, per una part l’any 1731 una sentència del representant de la hisenda espanyola a Catalunya, restringia les condicions d’exportació des d’Andorra, per altra en la dècada de 1730 a 1740 una epidèmia va delmar els importants ramats del país. Alguns dels grans propietaris van abandonar la pràctica de la ramaderia per preferir centrar la seva economia en la producció de ferro a les seves fargues. A tot el país, a partir de  mitjans del segle XVIII va tenir lloc un procés generalitzat de preferència per a la cria de mules en detriment de l’oví, cercant un major benefici amb menys esforç. A mitjan segle XIX, la crisi del sector s’agreujà en convertir-se les terres de secà on pasturaven els ramats andorrans a l’Urgell en terres de reg en construir-se el canal d’Urgell, i per part francesa l’establiment d’estrictes controls sanitaris. A més a més l’aparició del cotó i la producció industrial de teixits elaborats amb aquest va portar a la disminució de la demanda de llana dels Pirineus.  
El tercer tipus de bestiar, que com hem dit va prendre forma progressiva el relleu a l’oví, eren les mules. Aquestes han estat de sempre un dels principals productes d’exportació d’Andorra. Els guanys que proporciona la seva venda a les fires catalanes era una de les principals fonts d’ingressos, tant per als pagesos grans com els mitjans, i aquest comerç esdevenia especialment lucratiu quan es tractava d’animals que primerament eren importats de França i després es reexportaven a Catalunya com a originaris d’Andorra. La seva importància radicava en el fet que eren el principal mitjà de transport, tant al camp com en els camins per on eren menades pels traginers. La necessitat de farratge per poder alimentar aquest tipus d’animals, que no feien transhumància i havien de passar l’hivern als annexos agroramaders de les cases, va portar a una colonització de la muntanya, amb la creació de prats de dall i l’establiment de bordes, moltes de les quals daten d’aquest període. La seva cria subsistirà fins que la mecanització, amb l’aparició de tractors, ferrocarrils i automòbils, les van deixar fora de lloc. En l’actualitat els equins que es crien a Andorra, a diferència dels seus antecessors, tenen com a destí l’escorxador. 
A mitjans segle XX hi va haver un altre canvi: a la Seu d’Urgell i a Sant Julià de Lòria es van instal·lar indústries lleteres, les lleteries, i a Andorra es van introduir noves races de vaques, ja no destinades al treball agrícola, sinó a la producció de llet, amb la qual cosa va continuar havent-hi necessitat de disposar de grans quantitats de farratge per alimentar-les.