Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

La rateta que escombrava l’escaleta




Els dilluns, faves a munts! Gairebé cada dilluns, ens trobem, sense sorpresa, quan mirem un diari, una notícia “espectacular”, fruit de la inesgotable imaginació de la líder comunal –líder dels líders– que ens arrossega cap a un món de meravelles i grandeses. Indefectiblement, s’avingui o no amb la realitat més crua, amb la capacitat d’assumpció de les seves pretensions, anuncis estrambòtics o estirabots, gaudim de somnis. Fa vuit dies ens va corprendre una notícia a primera plana d’un diari: “Marsol vol comprar els terrenys de The Cloud”. Quasi m’agafà un cobriment de cor! Però no era pas això. En l’article hi deia que “El Comú...” Ah, és clar. Pretén comprar amb els nostres calés, no amb els seus. Em vaig esgarrifar més. Es va anant esclarint l’assumpte durant la setmana. D’antuvi, vaig veure que allò era impossible; el patrimoni de l’Estat no es pot vendre o alienar a la lleugera, és literalment impossible. Una permuta, potser? Per a tal operació caldria convocar una reunió de poble. No podem permetre cap lleugeresa davant una qüestió de tanta rellevància. No seria més assenyat i prudent considerar un lloguer de l’espai? El dia següent llegim que Andorra Telecom vol construir un edifici de serveis... Tot un portent de contradiccions. Una permuta? Que es faci fotre estalviar! Que es mantingués la superfície lliure, com a espai de gaudi públic, no és pas desencertat. Però hauríem de tocar de peus a terra. En definitiva, un enrevessament de cal carall, uma grande confusao!

I de l’obaga a la solana... Sempre presta i veloç, prenent el ritme fortissimo, digne dels millors passatges de l’Also sprach Zarathustra de Richard Strauss, a l’estil d’una guineu afamada abalançant-se damunt la presa, la Princeseta va enxampar –subito presto– el tema tan mastegat i mai paït del telefèric del Pic de Carroi, per embadalir els desprevinguts. Però, no ens enganyem ni ens deixem enganyar. L’assumpte d’aquest giny mecànic s’arrossega d’ençà de l’any 2005. L’empresa Doppelmayr va presentar el projecte al cònsol Xavier Mora i se’n va enraonar durant un temps; ulteriorment va tornar a la càrrega durant el consolat de la Rosa Ferrer, qui hi va prendre cert interès i inclús va signar un conveni amb el Comú de la Massana per a la connexió entre el Carroi i els camps de neu. Però, els representants de la iniciativa van deixar clar que ells es limitarien a vendre el material i a fer-ne la instal·lació. Mai no van manifestar interès a participar-hi econòmicament, com també ho van palesar en la seva darrera escomesa. Així que, per encarar i portar a terme la realització d’aquest faraònic propòsit, podem començar a gratar-nos la butxaca. Tenint en compte que els càlculs, l’emplaçament de pilones, l’escolliment del lloc de sortida i de les dues aturades, la planificació i altres consideracions, es podria allargassar mesos i mesos, si no anys, i la despesa multimilionària en material i construcció. Un previsible desori, ingent, i un desemborsament de diners no abastable per les arques del Comú. En resum: una aventura imaginada sense cap reflexió, a cop calent, amb un futur inevitablement deficitari, que ens haurà passat sota el nas com el fum de la pipa. En lloc de tanta magnificència, valdria més que la Marsol es dediqués a atendre les necessitats dels veïns de la parròquia i a reforçar i mantenir, com cal, els serveis públics comunals. Això és el que veritablement demanen els ciutadans.

Era una vegada una ratolineta riallera i presumida. Tenia molts pretendents que la cobejaven. Una colla de bestioletes desfilaven davant de casa seva, mentre escombrava l’escaleta. Els va rebutjar tots fins que un bon dia va fer la coneixença d’un gatet que li va xiuxiuejar a l’orella un miauuu molt sensual. A la cantonada, un gosset de pèl rissat, boniquet, es feia capaç de tot. Entre la rateta i ell s’havia establert una amistat a distància. La rateta va acabar caient esmaperduda, rendida als peus del gat, tan dolç. Va començar a escombrar cap a casa, com els moliners giren l’aigua al seu molí. Va perdre el seny i es van casar. El gos li va fer de padrí de casori. El quisso es malfiava del gat. Ho va encertar, perquè poques setmanes més tard, en un moment de descuit i afalagament, el gatot va cruspir-se la rosegadora de viu en viu.

Vet aquí una rata, vet aquí un gos, vet aquí un rat; i aquest conte s’ha acabat.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic