La crisi econòmica no ha vingut tota sola, n’ha dut d’altres. Però la que s’endú la palma per les conseqüències i, sobretot, les causes és la crisi de la fe en els polítics. De fet, en països com Espanya, la crisi econòmica ha estat provocada en part per les males praxis dels polítics. I encara avui es va demostrant amb un reguitzell d’imputats, processats i inhabilitats. Evasió del fisc, corrupció indiscriminada, malbaratament de fons públics en inútils infraestructures faraòniques… Ruc era aquell qui no treia algun profit del poder que tenia. Fins i tot la família reial es va apuntar al carro. I amb aquesta situació, el ric més ric i el pobre més pobre. ¿I la classe mitjana? Doncs a pagar també els plats trencats i a veure com algú dilapida per moments el seu poder adquisitiu en nom de la contenció.
Els polítics, protagonistes de les trames Taula, Púnica, Gürtel, siguin del partit que sigui, perquè aquí no se salva cap organització política, són qui, en nom del bé comú, s’arreglen el seu propi cortijo i si cola, cola. I a sobre els famosos i indignants aforaments que als ciutadans del carrer ens releguen a una posició clarament injusta i denigrant.
Definim què és un polític. No hauria de ser res més que un ciutadà que democràticament ocupa un càrrec públic, transitòriament, per ocupar-se de la cosa pública amb el mateix rigor que gestiona la seva pròpia cosa. El problema és que aquells que s’eternitzen en el poder acaben confonent les dues coses pensant-se que allò que és de tothom és més seu que de ningú. I aquest fet comporta que uns i altres acabem assumint que existeix la classe política. No hi ha res més aberrant, al meu entendre. Les úniques classes que existeixen són les de la societat, ens agradi o no, ho trobem just o no. Afegir-hi una classe en què les persones puguin beneficiar-se personalment del seu mandat públic, més enllà del sou que els toca percebre, és senzillament monstruós.
Potser hauríem de començar a pensar que els polítics ho són gràcies al poble, alhora que hi són pel poble, i a abandonar aquella creença que ells són intocables perquè pertanyen a una classe superior. El problema, a l’hora de no deixar-nos fer, és que sovint aglutinen el poder polític i l’econòmic. Sovint, per no dir quasi sempre, venen del sector privat, aquell sector que dona feina als qui no tenim la sort de ser empresaris o d’haver heretat unes terres que, fa uns anys, no valien res i que ara els han solucionat la vida a unes quantes generacions. ¿I per què són aquests qui arriben al poder polític? Doncs perquè s’ho poden permetre: tenen temps, diners, poder… i no tenen por de ningú, ningú els pot fer fora de la feina. La resta dels mortals, si ens aventurem a fer política, sempre tindrem aquell dit alçat que ens dirà: vigila… a veure què fas… O això o ets funcionari i tens per tant certa estabilitat i seguretat laboral. Però si t’hi aventures, serà lluitar contra un gegant que t’acabarà aixafant. Ara bé, sempre tens l’opció d’unir-t’hi. Però llavors entren en joc les ideologies polítiques i de vida en general. Amb segons què no hi pots combregar. I sé de què parlo. Et resignes i prou. I ja som al cap del carrer. Els poderosos, al poder.
I amb això no estic dient que els de les classes benestants siguin tots així. I tampoc que tots els polítics que venen d’aquestes classes vegin en la política una catapulta personal. El que passa és que els mitjans es fan ressò de les calamitats que aquests fan estant al poder, i per tant, és el que arriba a l’opinió pública. I ho diu algú que creu fermament que perquè una societat tiri endavant es necessita tant els qui ofereixen feina com els qui la necessiten. Els uns sense els altres, estem perduts com a societat.
Fa unes setmanes, l’Òscar Ribas Reig em dedicava el seu darrer recull d’articles escrivint-me això: “Amb l’esperança d’una Andorra millor.” I jo penso que una Andorra millor passa per un equip de persones que facin política en el sentit etimològic de la paraula.
Feliç any nou, Andorra!
