La realitat dels ajuts de lloguer d’habitatge ‘in situ’
Per demanar una simple subvenció de lloguer d’habitatge ens demanen més de quinze justificants i el més greu és que després de l’aprovació, si és que és favorable, ja es triga a cobrar un primer pagament, que són tres mesos de lloguer, amb uns cinc mesos de retard.
Fins ara una persona amb precarietat i necessitats bàsiques que demanava ajudes per serveis socials i a través de la treballadora social tenia dret a cobrar un primer pagament al mes. Aquests ajuts són bàsics per a moltes famílies i la major part era el recurs que s’emprava per no prestar assistència social des de Salut, Benestar i Afers Socials, un vincle fàcil per evitar pagar ajuts des del departament social abans de la unificació d’Habitatge amb Serveis Socials.
També s’ha de remarcar que són moltes les famílies que no poden passar el mes amb aquesta simple subvenció d’habitatge, que no cobreix un sou base mínim, ja que no tots tenen una prestació o pensió que els permeti afrontar les seves despeses bàsiques. Gran part d’aquestes persones beneficiàries passen el mes amb l’ajut d’habitatge, i gràcies, sense cap complement social per cobrir el total de les despeses. Aquestes despeses solen ser per pagar el pis i les necessitats bàsiques i sanitàries que no cobreix la CASS, per sobreviure. Les d’habitatge han sigut fins ara l’opció de donar ajuts a les persones sense que les prestacions de precarietat fossin dels serveis socials. Les persones que tan sols viuen de l’ajut a l’habitatge són les més desfavorides. A més de cobrar una subvenció que triga entre quatre i vuit mesos a rebre, aquests ajuts generen més problemes que solucions.
I ara, ni el departament d’Habitatge ni el Govern donen la cara pels retards de pagaments. La resposta del departament d’Habitatge és “parlar amb la treballadora social”, i quan un usuari demana hora la resposta és “ja et trucarem”. Després, rebem la trucada un cop passades tres setmanes, si és que arriba, seguim vivint amb precarietat, si és que tenim la sort de ser atesos pels serveis socials. Se’ns torna a demanar qualsevol justificant d’ingressos, igual que ens ha reclamat Habitatge en la seva sol·licitud, sense rebre el dret a la informació dels nostres propis drets com a usuaris. No hi ha col·laboració entre departaments per facilitar la gestió del problema que vivim.
En definitiva, són els usuaris els que han de buscar-se la vida per afrontar el deute del pis i altres despeses, fins a cobrar i poder fer front als pagaments que, òbviament, amb retards de quatre a vuit mesos, s’acumulen. A més, els que reben la subvenció no poden assumir totes les despeses, ja que no saben quan cobraran.
Això és ajudar o provocar més problemes econòmics i més precarietat?
És vergonyós l’anunci del ministeri, que va parlar de quinze dies de retard, quan la realitat era que aquest era de prop de quatre mesos.
I després, es va anunciar, a la premsa i públicament, el pagament de tres mesos complementaris quan, en realitat, eren sis mesos. La manca d’informació és també vergonyosa. I més quan a Tràmits se’ns deia que se’ns faria arribar una carta a casa per renovar l’ajut. Estic parlant del mes de maig del 2016. El Govern no ha donat explicacions fins a mitjans del gener i febrer del 2017, sense acabar de pagar l’extensió de la subvenció del 2016, que encara hi ha usuaris que esperen cobrar.
El més vergonyós és que l’afectat, que ha de justificar la seva falta d’ingressos per pagar certes factures, no rep cap ajuda del Govern, ni tampoc cap justificació del motiu pel qual es triga a efectuar el pagament. Reitero que molts usuaris viuen únicament d’aquest ajut, sense cap suport del Govern en cas de falta de cobrament, i són ells els qui paguen les conseqüències dels retards. Queden totalment abandonats, sense que ningú es preocupi de les repercussions d’aquests endarreriments ni de com afecten la persona mateixa en la seva salut i autonomia.
El fet que des del departament d’Habitatge no es pagui a temps ni es mogui un dit per afavorir les persones que necessiten aquests ajuts suposa que es fomenten problemes econòmics que els impedeixen fer una previsió de despeses. L’usuari rep una prestació que, però, no sap quan cobrarà. Encara que la tingui aprovada, i això és el més greu, ha de buscar-se la vida per sobreviure els mesos que no se li paga a temps, fet que provoca que no pugui tenir una qualitat digna de vida.
Per tant, parlem d’uns ajuts que tan sols provoquen més problemes que solucions!
