La realitat virtual per sobre la física

“Twitter no apareix a la manxeta del New York Times, però Twitter s’ha convertit en el director que té l’última paraula”. Amb aquesta contundència s’expressava Bari Weis, periodista i editora de la secció d’opinió del New York Times, en la carta amb la qual a finals de juliol s’acomiadava de la veterana i prestigiosa capçalera a la qual tot just s’havia incorporat tres anys abans amb la missió d’incorporar veus noves al rotatiu.
La reflexió de Weis, que entre altres motius també justificava el seu adeu pel bullying que li feien alguns dels seus companys, és una d’aquelles sentències que s’hauria d’incorporar al catàleg de frases cèlebres i màximes de la professió i hauria de servir per reflexionar-hi no només en l’àmbit acadèmic, de cara als futurs periodistes, sinó també a nivell professional per a aquells que ja estan exercint i que, sigui pel motiu que sigui, s’han deixat arrossegar i han deixat de banda les bases de l’ofici.
De fet, el rol i la influència sobre el New York Times que Weis atribueix a Twitter, però que es podria traslladar també a altres xarxes socials, seria fàcilment aplicable a qualsevol altre rotatiu no només estatunidenc sinó de qualsevol part del món, casa nostra inclosa. I és que d’uns anys ençà la premsa, i també els mitjans audiovisuals, tenen tendència a ballar al ritme de la música que marca Twitter o altres xarxes socials i, el que és pitjor, a traslladar als seus lectors, espectadors i oients el que es diu en l’esfera virtual que no necessàriament sempre coincideix o s’ajusta a la realitat física.