La recta final

Manquen sis dies perquè molts de les andorranes i andorrans majors d’edat anem a votar.

A banda dels que ja ho han fet a la Batllia o per correu. És cert també que els i les que tenim dret a vot encara no som una majoria.

Entre palmes, palmons i branques de boix beneïdes, diumenge alguns combinaran una celebració religiosa que recorda l’entrada de Jesús a Jerusalem extreta d’una celebració pagana, com és el dia de rams, amb una celebració de la democràcia, amb l’exercici del dret de vot. Alguns es quedaran a casa, ja que a Andorra, com en moltes democràcies occidentals, la síndrome de l’abstenció planeja. No podem obviar que malgrat celebrar els 30 anys de la Constitució, la nostra societat encara està madurant els canvis de paràmetres. No ho ha fet totalment. Els brots de caciquisme encara sobrevolen per sobre les nostres vides, tant a nivell polític, com social i econòmic. I la inseguretat empeny alguns a la malfiança i al rebuig a créixer gràcies al debat, a les divergències, a la discrepància. D’altres viuen hermètics, tancats i envoltats únicament de gent afí. Són temps de fotos, de fulletons, de programes, de cares. Fins i tot podem apreciar algunes cares que a cada elecció van saltant de partit a partit, com en el joc de l’oca, mirant de seguir figurant de totes totes.

Durant aquests dies de campanya oficial assistim a debats, a mítings, a reunions, a trobades, a encaixades de mans, es fan petons, abraçades, promeses, discursos, proclames, es somriu, es parla amb eslògans i sentim tota mena d’estratègies de seducció que empren tots i totes els candidats/es per sumar. Sé del que parlo. Ho he viscut en primera persona amb anterioritat.

Però ara per ara, reconec viure un plaer infinit mirant-ho tot des del balcó. Amb una distància benèfica i amb la llibertat sanadora de poder esbrinar i comentar totes les jugades.

Voto a Ordino. Votaré el dia 2 d’abril amb una part de la família, ja que una altra part ja ho ha fet per correu.

Observo, com molts, el que està passant a la meva parròquia. Nervis. Il·lusió. Contradiccions. Esperança. I també alguns missatges esquizofrènics que em deixen atònita. Ja que som a la vegada una parròquia Reserva de la Biosfera, amb cartell ben bonic i gran que ho anuncia a l’entrada de la parròquia, i a pocs metres del qual el Govern ha modificat la legislació vigent al país per regalar durant 25 anys un terreny públic, fruit d’una herència que potser l’Estat no es mereixia, a una multinacional farmacèutica perquè hi faci recerca amb animals i productes d’un nivell de perillositat, pel que fa a la bioseguretat, de 3 sobre 4. 

Sempre he lluitat pel valor humà dels habitants del país i penso que Andorra ha de créixer gràcies al coneixement i no gràcies al totxo. Però fent les coses bé! Amb sentit comú. I pensant únicament en l’interès general del país. Però no és el que percebo. Alhora, seguint amb aquest tema de Grifols, sempre he estat una defensora que Andorra trobi un encaix amb la UE. Ho he cregut sense fissures fermament fins avui. Però ara dubto. Veig venir, amb el que s’està gestant, núvols negres cap al país. Si el Govern ha donat totes aquestes generoses ajudes d’Estat a una multinacional com Grifols, quan signem i aprovem si escau per referèndum l’acord d’associació amb la UE, altres farmacèutiques com Sanofi o Janssen poden venir a picar a la porta del Govern reclamant les mateixes condicions que aquest ha ofert a Grifols a nom de la no- discriminació! Les ajudes d’Estat no poden discriminar i fer favoritismes! Quant a l’acord d’associació sigui vigent, com que el cabal comunitari serà d’obligat compliment maleirem l’article 107.1 del tractat de la UE que prohibeix les ajudes d’Estat que fomenten tractes de favor i que distorsionen el lliure mercat o la lliure competència. Simplement un Estat no pot fer un tracte afavorint un sol privat. En aquest cas una multinacional! Quedo perplexa pensant que donem la imatge d’un Estat ric com si fos el Tiet Gilito, amb un pressupost generós i elàstic! No sé, no sé. El que si sé és que el nostre país no és el Qatar.

Dit això, celebro que a aquestes eleccions hi hagi tantes llistes, tantes opcions i certa diversitat. M’agrada que a més dels partits més tradicionals i establerts, hi hagi joves amb molta empenta que s’esmercin a generar il·lusió i cerquin nous camins trencant algunes costures, i també m’agrada que hi hagi opcions que mostren que es pot avançar anant a contracorrent. Estic convençuda que la diversitat és una oportunitat que ens pot fer créixer com a país.

Josep Enric Dallerès acaba de publicar El camí cap a la Constitució d’Andorra on conta les seves vivències durant el procés constituent. Ho remunta lluny i recorda que va ser un període llarg, difícil, pedregós, desesperant, esperançador i convuls que va acabar, malgrat tot, essent amb un gran èxit per a tots i totes les andorranes i andorrans.

Celebrem doncs orgullosos aquest dia electoral, a més dels 30 anys de la Constitució que va permetre que el Principat fos un Estat de dret, de dret internacional i en dret internacional.

I al final de la recta d’aquests sis dies, els que hi tenim dret, votem amb palma o sense. I després seguirem el camí fent país.