Si no has estat posseïda no ho podràs entendre mai. I tu, home, menys encara. La possessió per una revolució hormonal només la sap qui la pateix un cop al mes. Intentes combatre-la amb la química. Potser alleugeres el dolor, però continues posseïda. És un malestar general. Deixes de ser tu. Comencen a venir-te pensaments negatius, gairebé suïcides, destructius. Tens episodis d’ansietat. Un noi et cedeix el pas en un ascensor i el mates amb la mirada, amb uns ulls que no són teus. Comencen a venir-te al·lucinacions, la gent et somriu i tu hi veus caretes de disfresses que amaguen alguna cosa. No saps què, però alguna cosa amaguen. I un sentiment de desconfiança t’envaeix. No t’aguantes a tu mateixa. I si et diuen alguna cosa com “És que estàs molt alterada o molt sensible!!”, aleshores ja és la gota que fa vessar el got. Aquell jo que encara queda sap que té raó, però aquell monstre et fa sentir-te més i més malament, perquè sí, estàs alterada però la culpa la té tothom menys tu, i prou. I tu continues treballant, darrere d’aquell mostrador en què has de somriure a aquell client pesat i mal educat, o reunint-te amb ministres o empresaris, o educant uns nens que estimes però que ara veus com Gremlins malvats. Està estudiat científicament i s’anomena síndrome premenstrual, i pot durar dos o tres dies. En cultures com la japonesa o la coreana, la del sud clar, la tenen catalogada com a malaltia, o almenys com a raó justificada per a una baixa laboral. Itàlia va obrir el debat, i alguna empresa britànica ha donat exemple. I tu? Què opines? Hauríem d’agafar la baixa laboral per estar posseïdes? O pot jugar més en contra nostra? Millor aguantar-nos?
