La setmana passada, una quedada general de suposats therians convocada a xarxes va rebentar gairebé alhora a Girona, Barcelona i Andorra, movent gent i fins i tot recursos públics per una crida viral que, en molts casos, no tenia ni organització ni contingut real. El símptoma perfecte d’una societat que reacciona abans de pensar.
No és un “abans era millor”. És que es nota una degradació de base: menys paciència mental, menys capacitat de seguir una idea fins al final, menys disciplina per construir un raonament complet. I no és perquè la gent “sigui dolenta”, és perquè el món que hem creat entrena el contrari del pensament. Entrena la reacció.
Durant el segle XX es va parlar de l’efecte Flynn: el quocient intel·lectual mitjà pujava generació rere generació gràcies a millors condicions de vida, escola i salut. Però des de finals del segle passat aquest ascensor s’ha aturat i en alguns indicadors baixa. No és una anècdota. Quan una societat deixa d’entrenar el cervell, el cervell ho paga.
La intel·ligència no és saber quatre dades, és aprendre, generalitzar, entendre relacions i resoldre problemes nous. Això demana fricció: temps, atenció, lectura sostinguda, esforç. Just el que la cultura digital castiga. Hem muntat un sistema on guanya el que enganxa, no el que aporta; qui provoca, no qui pensa. L’algoritme no vol que entenguis,  vol que reaccionis. I reaccionar no és pensar.
Les xarxes són una fàbrica d’hàbits. Et fragmenten la mirada fins que el cervell s’acostuma a menjar idees en bocins. Entrenes el salt constant: un vídeo curt, un estímul, una burla, una indignació, una altra indignació. Després ens estranya que llegir tres pàgines seguides sembli una marató, o que es confongui una ocurrència amb un argument i una emoció amb una conclusió.
I ara ve el multiplicador: la IA. Fins fa poc delegàvem memòria a Google; ara deleguem el pensament mateix. La IA et redacta, et resumeix, et dona resposta, i fa la feina mental que, si la fessis tu, t’enfortiria. És comoditat pura. I la comoditat és el gimnàs invers del cervell. La pots usar com a entrenador, que t’expliqui, et discuteixi i t’obligui a justificar-te, però si la fas servir com a substitut, el múscul s’aprima. Alguns treballs ja parlen de “deute cognitiu” i de “descàrrega cognitiva”. Delegues, t’hi acostumes, i després no saps fer-ho sol.
I encara hi ha un detall incòmode: el cervell humà fa mil·lennis que s’ha anat especialitzant i, de mitjana, reduint-se en mida; avui, amb algoritmes que premien la superficialitat, accelerem una tendència cultural cap a menys esforç mental.
Anirà a pitjor per una raó vulgar: perquè és rendible. Plataformes que viuen de la teva atenció, mediocres que prosperen en entorns sense contrast, i sistemes que prefereixen ciutadans reactius abans que ciutadans lúcids. No cal conspiració, el mecanisme ja funciona sol. El que dona clics puja, el que exigeix cervell baixa. I si a sobre tens una tecnologia que et treu la feina mental, el desentrenament s’accelera. I quan baixa la capacitat de raonar, baixa també la qualitat de la democràcia.
No et vendré teràpia. L’antídot és avorrit perquè funciona: lectura llarga i regular, escriptura pròpia sense muletes, lògica i matemàtica bàsica, higiene d’atenció, i IA usada com a tutor o contrincant, no com a màquina de fer-te la vida fàcil. Si això et sembla dur, perfecte, és exactament el problema. I aquí queda la pregunta, nua: volem recuperar el cervell o preferim continuar fent scroll cap a l’idiocràcia, com a la pel·lícula homònima, fins que el món sigui una guarderia governada per màquines llestes?