Sembla mentida la de coses que es poden aprendre cada dia. Un dia, en aquells moments d’avorriment en què no saps si llegir, posar rentadores o fer una becaina a deshores, et poses a mirar les xarxes decidit a fer scroll infinit i, de sobte, et topes amb una publicació sobre física que t’atrapa irremeiablement. Doncs he conegut un dels conceptes més bàsics i poderosos de la física, l’entropia.
No és només una paraula bonica, sinó un concepte fonamental de la termodinàmica. L’entropia estableix que en qualsevol procés espontani, el desordre de l’univers tendeix a augmentar amb el temps. Dit d’una altra manera, els sistemes evolucionen de manera natural cap a estats cada vegada més desordenats o en què l’energia està més dispersa. Simplificant-ho molt, l’entropia és el desordre i és inevitable en qualsevol estat de la matèria. Per això, mantenir l’ordre requereix una aportació constant d’energia i potser és precisament per aquest motiu que mantenir l’habitació dels nens endreçada o els mitjons emparellats ens suposa una càrrega mental tan gran. I el mateix passa amb absolutament tot.
I aleshores em va venir al cap una idea. I si aquesta tendència natural al desordre també ens servís per entendre una mica millor com funciona la societat? Si la física pot explicar-ho gairebé tot, també ho por fer amb realitats en què no havíem pensat.
Tendim a pensar molts cops que les societats funcionen soles, que el lliure mercat o les desigualtats socials s’acaben regulant de manera natural. Però l'experiència ens diu que mai és així. Igual que una ciutat no es manté neta perquè sí o els hospitals no apareixen espontàniament, tot allò que dona estabilitat a una societat requereix una aportació constant d'energia, de recursos i d'organització.
Penso en l'habitatge, i que ningú em titlli de bolxevic, però si deixem que sigui únicament el mercat qui decideixi, seguirà la seva pròpia lògica i la seva pròpia entropia, comprar on és més rendible, vendre al millor preu possible, invertir allà on hi hagi més benefici... No és una qüestió de bondat o maldat, ni de dretes o d’esquerres, és simplement una altra expressió metafòrica de l'entropia. Quan no hi ha cap força que inverteixi energia a orientar el sistema cap a un cert ordre, evoluciona seguint la seva pròpia inèrcia. I sense cap mena de correcció, el resultat pot acabar sent un altre tipus de desordre, famílies desesperades que xiulen perquè se’ls escolti, manca de metges i de professors o fins i tot gent dormint al carrer.
Passa el mateix amb l'educació, la sanitat o les pensions. Si tot depengués exclusivament de la capacitat econòmica de cadascú, si no tinguéssim un Estat que controlés i que garantís el dret de totes les persones als drets bàsics i a una vida digna, les desigualtats socials s'anirien acumulant amb el temps fins a arribar a un punt totalment insostenible.
No dic que l'Estat ho hagi de controlar tot ni que el mercat sigui un enemic a combatre, ni molt menys. Seria una simplificació tan gran com dir que l'entropia només és desordre. Però sí que crec que hi ha determinats àmbits on renunciar a qualsevol intervenció és confiar que l'ordre apareixerà per art de màgia, i tots sabem que mai és així.
Ens fa mandra fer les feines de casa, és clar que sí. Però sé que la roba no s’estendrà sola i que si la deixo massa estona dins la rentadora, la trauré arrugada i l’hauré de planxar. Deixar de fer-ho no elimina el problema, sinó que l'ajorna fins que el desordre és tan gran que recuperar l'ordre costa molt més.
I això val tant per a una habitació, com per a una escola, un hospital o un país. Si volem que les coses funcionin, cal dedicar-hi temps, recursos i voluntat. Pensar que tot s'acabarà posant al seu lloc per si sol és tan ingenu com esperar que la roba surti estesa de la rentadora.
