‘Últim estiu a Ordino’ va establir un model de fer novel·la històrica sobre Andorra.
La república és ben visible. Joan Peruga publicà el 2004 La república invisible. Una segona novel·la mai és evident, menys després d’haver escrit Últim estiu a Ordino (1998), obra de la qual s’acompleixen vint anys des que es va publicar i que aprofitant l’aniversari es reedita. La ficció històrica sobre els Areny-Plandolit –que coneix la seva continuació a El museu de l’elefant (2013)– significà l’establiment d’un model de fer novel·la històrica sobre Andorra, i se la recorda i se la llegeix. La república invisible trencà amb aquest model i amb l’expectativa que podia haver suscitat la seva inauguració. I és per aquest motiu que m’agrada i que li guardo una especial estima. Així que, aviso, aquest no serà una article com els anteriors, no amagaré la meva subjectivitat.
Aquí les raons per les quals gaudeixo d’aquesta novel·la (no totes tan subjectives, en realitat):
1) És una novel·la amb un detectiu. Bé, no es tracta d’un detectiu que investiga crims ni infidelitats, és un detectiu de llibres. La figura no és nova. És més, des d’una adolescència més aviat poc lectora moltes de les novel·les que he pogut llegir sense abandonar-les un instant han estat protagonitzades per individus que, també involuntàriament, s’han vist caminant rere la pista d’estranys exemplars de coberta suggeridora i pàgines perennes, refugi de coneixement immemorial. En aquesta ocasió el detectiu és en Miquel, periodista amb la tasca de fer un reportatge sobre la Biblioteca Nacional. Allà, a la casa Bauró, coneix la Maria, directora de la biblioteca, i tot es desencadena.
2) El llibre que motiva aquest viatge per dins la societat andorrana i pels llibreters barcelonins és el rar exemplar Travel to the mysterious Republic of Andorra, de Marian Eyre, crònica del viatge de l’autora amb la seva amant, llibre ficcional del qual part del contingut es reprodueix al capítol 15. Compta amb una redacció amb coneixement de causa sobre la literatura de viatge escrita entorn d’Andorra, i especialment sobre les obres dels que anomenem viatgers romàntics. Es reuneixen tots els tòpics –és veritablement recomanable la lectura del capítol en qüestió– i divergeixen en un punt insuperable: la crònica també ho és de la possibilitat de viure un amor prohibit amb plena llibertat. Aquest és el secret de la misteriosa república. Però el que m’interessa aquí és el caràcter llibresc de la novel·la. L’expressió se li adjudica a aquelles novel·les que, seguint l’estela d’El Quixot, juguen de manera conscient i irònica amb un conjunt determinat de literatura anterior. En aquest cas, tota la tradició dels viatgers que entre el segle XIX i els inicis del XX escrigueren sobre el nostre país. Una cosa similar, però que encara podríem considerar ingènua o precisament la culminació d’aquesta tradició de viatgers romàntics, són les novel·les andorranes d’Isabelle Sandy.
3) Abans he dit que el protagonista viatja “dins de la societat”. Aquest viatge és propi de les novel·les de detectius, en què l’estranger o el descastat té l’excusa i l’oportunitat de visitar espais socials totalment diferents. La noció de frontera i de viatge es multiplica sense caure en una mise en abyme, sinó atorgant estructura de sentit a la novel·la. I al final aquest sentit és important, tant que en ocasions és el motiu pel qual llegim i rellegim. Jo l’associo, pel context històric –suposo–, a aquells anys que protestàrem contra el forn incinerador i contra la guerra a l’Iraq. I alguna cosa es troba a la novel·la, una Andorra heterogènia amb una tradició literària heterodoxa i amb set de bellesa i llibertat.
Diu Eyre: “I és que per fi he descobert què he vingut a buscar a Andorra per compartir-ho amb tu mentre sigui viva, per oferir-t’ho com el millor dels regals. La llibertat! La llibertat!”.
