La república independent de casa nostra

Van posar-los el 155 per allà. Van acusar-los de ser violents: els polacos, quan miren algú malament, infligeixen un mal psicològic irreparable. Als pessebres, van substituir el caganer pel Piuet (Piolín, you know), i van convocar-los eleccions però, després de posar mitja humanitat a la garjola, només els Teletubbies van tenir pebrots de presentar-s’hi.

Tot i això, Catalunya va independitzar-se. Fent bons els pitjors auguris, així va començar tot. Al darrere hi van anar els bascos, que són molt bèsties i van segregar-se de la península a cop de xapo. Amb els gallecs, va ser complicat aclarir-se: ningú sabia si marxaven o es quedaven i, quan van fotre el camp, va ser impossible entendre cap a on. A Castella, els de Villa Arriba, fins als ous dels idiotes de Villa Abajo, van dinamitar el pont que connectava les dues viles. Malament: aquell dia totes les xatis eren a baix, a una trobada tuppersex, i els paios van quedar aïllats. No es van trobar mai més, es van acabar extingint i els pobles els van comprar uns inversors, anys després, per posar-hi un macro Merca Xina. A Astúries, els de la conca minera van desempallegar-se dels pijos d’Oviedo caçant-los a pedrades fins a exterminar-los. L’Assemblea Nacional Andaluza va declarar un estat propi, però a les diferents províncies del nou territori tot déu parlava castellà com li rotava. Sense supervisió, cada dialecte va esdevenir un idioma inintel·ligible per a la resta, i al final la regió va esdevenir una constel·lació de microestats independents dels recentment independents Países Andaluces. A la República Catalana, la cosa no va anar gaire millor. Passat no gaire temps, Barcelona i Tarragona van fundar el nou estat sobirà de Tabàrnia, i els de Lleida, que ja els tenien prou tírria, als centralistes camacus pixa-pins barcelonins, es van separar de la resta i van electrificar l’horta i les granges de porcs. Els gironins van seguir donant pel sac amb el català ben parlat i de debò de Girona i bla bla bla –tothom n’estava fins a la boina, d’escoltar-los– i els van independitzar a garrotades. La moguda també va arribar al litoral tarragoní i, amb tot aquell sidral, els operaris de les nuclears van desatendre les seves obligacions.

La primera deflagració, a Vandellòs, va iniciar una reacció en cadena que es va estendre a la resta de nuclears espanyoles, connectades atòmicament entre si, i també a les europees. Les explosions, en el seu camí, van ressuscitar alguns volcans de la seva letargia, i les erupcions i l’hivern nuclear van deixar el continent fet un nyap. Ja no em caldrà escriure mai més sobre la qüestió catalana: en aquest món postapocalíptic, a tothom tant se li’n fot el que penso sobre el tema. Abans, també.