“Dise que va uno por la calle, ese fistro pecador de la pradera presidente de Argentina, con unas patillas que le llegan de las orejas al fistro duodenal, y va el torpedo, te da cuen, y saca una motosierra y empieza a cantar como un loco, po la gloria mi madre, alto a la meretérica!” D’acord, no és un acudit del mestre Chiquito, i no sabem dir-vos com podria continuar. Però si li donem temps, segur que el protagonista, Javier Milei, en fa una de ben grossa i l’acaba.

Deia el Diego, bon amic meu, que si en època Berlusconi Itàlia tenia aquell impresentable com a primer ministre, bé s’ho mereixia, per escollir-lo a les urnes. El mateix és d’aplicació pel que fa al cas argentí: cada poble és sobirà i lliure de votar l’alternativa política que més convenient li sembli, encara que sigui un fatxenda que es vanta de ser professor de tantra, d’haver participat en diversos ménage à trois, i que recorre a la germana, especialista a comunicar-se amb animals vius i morts, per parlar amb Conan, el seu enyorat mastí. A veure, fantàstic, que els argentins cedeixin les regnes del país a aquest energumen, però la resta no en tenim la culpa. No només ha insultat mandataris de països veïns, com el de Colòmbia i el de Mèxic, sinó que a més, per bé que es declara catòlic practicant, considera que l’actual Papa de Roma, compatriota seu, és un enviat del maligne. Així les coses, com si no tinguéssim prou temes seriosos, amb la invasió de Gaza, la inestabilitat a l’Orient Mitjà i la guerra a Ucraïna, ara arriba el Peluca, com l’anomenen afectuosament els que el segueixen, a enredar més la troca, en la línia més incendiària digna del gran Hugo Chávez. Un dels últims quilombos l’ha protagonitzat en la seva darrera visita a Espanya. Per si la cosa no estava ja prou calenta –podia el ministre Óscar Puente haver estat més prudent, abans de suggerir que el capitost ché pren “substàncies”–, va el paio, es despatxa contra el president espanyol i torna a donar-se un bany de masses, amb els seus simpatitzants ovacionant-lo amb crits de “Sánchez, compadre, la concha de tu madre”. “El saben aquell que diu...” Res, ni Eugenio seria capaç de superar-ho, això.

Que la diplomàcia internacional no acaba de ser el punt fort de l’amic Javier, no cal que vingui ningú a demostrar-ho, a aquestes altures. Li recomanaria, però, que a la pròxima que vulgui ofendre un premier estranger s’ho treballi una mica més, perquè la rima dels acòlits mileistes és més aviat pobra. Aquí, una proposta: “Pedro Sánchez, Pedro Sánchez, chico, qué desmadre/ La gente ya no te cree, porque solo dices chorradas/ Begoña, con sus trapicheos, y tu que no haces nada/ Qué farsa de presidente, y la reconcha de tu madre”.