Reunió de treball. Dos bàndols, com si fos el congrés de Podem a Vistalegre. Falta algú que arribarà en cinc minuts, aquesta unitat de mesura del temps tan habitual a Andorra i en els territoris pròxims. Finalment, ja hi som tots i és el torn de les salutacions. A l’ordre del dia hi hauria de figurar un punt, el primer abans de l’aprovació de l’acta anterior, de petons i encaixades de mans.

La taula es converteix en una atracció de fira com si fóssim autos de xoc on tothom gira anàrquicament a la recerca del nou depositari de la salutació. I cal anar en compte per no colpejar-se amb la taula, ensopegar amb una cadira, topar amb el cap amb un llum massa baix o fer caure aquella figura de Lladró que hi ha en una taula. El ritual és l’habitual. O sigui: home-home: encaixada de mans; dona-dona: dos petons; dona-home: dos petons. Tot això fent voltes a la taula com en aquell joc en el qual, quan s’atura la música, tothom s’ha d’intentar asseure. El que es queda sense cadira perd. Quan han passat uns 10 minuts i tothom està instal·lat comença el torn de les converses intranscendents. Hi ha el que té menys empatia que el tub d’escapament d’una moto, el que va vestit amb la mateixa roba per anar a una festa de Cap d’Any en una nau d’un polígon industrial o a una boda civil o per rebre la Pilota d’Or. El que interromp una conversa per dir: “A mi m’heu d’explicar el que és patir, si m’he tallat amb un foli entre els dits” o el que aporta un toc cinèfil: “Batman vs. Superman està nominada als Razzies com a pitjor pel·lícula perquè la categoria de terrorisme no existeix.” I acompanya la frase amb una riallada quan els pocs que l’escoltaven encara estan intentant entendre què coi és això dels Razzies. El que ve d’Espanya bromeja amb el cost de l’electricitat: “M’he comprat unes ulleres de visió nocturna per anar per casa perquè em surt més barat que encendre el llum.”

Tot allò és tan delirant com aquelles revistes de moda que demanen a les dones que s’acceptin a si mateixes en la pàgina parell i els donen cinc adreces per fer-se una liposucció a la pàgina senar. Aprofito per fer un balanç dels danys materials durant la fase de salutacions cordials. O no. Perquè potser porto un ganivet a l’esquena i no me n’he adonat. De moment, però, res de greu.

Diverses capes de maquillatge a les galtes de diferents marques, colors i textures que (evidentment) no són meus. La majoria corresponen a aquella dona del gabinet de recursos humans que té la cara com un rasca i guanya. Duc les ulleres torçades i els vidres entelats. Les sabates brutes perquè en la ciclogènesi explosiva del petó sempre et trobes amb alguna dona que et trepitja i sort que és amb la part davantera i no amb el taló d’agulla d’Arma letal 2, amb el seu artefacte mortífer i punxegut de 12 centímetres. La pituïtària atrofiada pel contacte amb els que s’han banyat amb perfum i la proximitat dels que s’han posat una loció per a després de l’afaitat d’aquelles del segle passat. Sort que l’oïda no ha patit desperfectes. Almenys podré escoltar el que diuen a la reunió.