La història ha estat molt injusta amb el paper de les dones, especialment en l’àmbit científic. Recordem que totes les ciències socials van començar a ser considerades com a tals, a partir del segle XIX, un cop havien triomfat les idees de la Il·lustració. Tanmateix, el conjunt de les ciències socials, especialment les relacionades amb la història, van passar totalment de llarg a l’hora d’aplicar la perspectiva de gènere.
Sobta molt, perquè les ciències estan basades per principi en el mètode científic (observació, hipòtesi, experimentació, conclusió), i excloure aquesta perspectiva de totes les premisses aplicables, no deixa de ser molt sorprenent.
Ho hem d’atribuir a una cultura patriarcal imperant en la majoria d’ètnies del món, on la masculinitat té un predomini evident, que ha quedat reflectit en la majoria dels àmbits socials, inclosa la interpretació dels nostres fets passats. Sortosament, en les darreres dècades hi ha una tendència a revertir-ho, si bé amb massa lentitud.
L’aplicació d’aquesta perspectiva en el gruix dels estudis és una mostra d’aquesta tardança. S’han fet passos en els darrers anys sí, però del tot insuficients per equiparar una balança injusta. Cal doncs avançar en aquesta direcció, de la mateixa manera que ja es van fer passos de gegant quan l’aplicació del materialisme històric de Marx, va esdevenir fonamental per elaborar relats històrics fidedignes.
Fa unes setmanes vaig tenir el goig de visitar la Roca dels Moros del Cogul, a les Garrigues. Quina infinitat de tresors arqueològics, artístics i paisatgístics ens depara el ponent català!
Aquest conjunt de pintures rupestres, que abracen un període des de finals del paleolític fins al segle V de la nostra era, és magnífic. Tot aquest repertori ha estat elevat a patrimoni de la humanitat, compartint galons amb la resta d’art rupestre prehistòric, que se'ns ha llegat en tot l’arc llevantí peninsular.
Curiosament, les parts més destacables del conjunt són les més antigues, formant conjunts de diverses parelles de dones, pintades en diferents moments. És un fet gens menor, perquè si visualitzem l’obra en conjunt, podríem atribuir-ho a una mena de dansa ritual, però el fet de no haver estat pintades alhora, fa descartar aquesta interpretació.
És indiscutible el protagonisme de les dones en tot el conjunt, de fet només s’identifica una figura masculina, amb el més que visible element fàl·lic, que sembla intercalat de forma matussera en un moment posterior, entre les dues primeres parelles femenines.
En el moment del descobriment del jaciment, per part de la comunitat científica, es va batejar com la roca dels Moros, atesa la tradició oral dels autòctons de la regió, que posaven aquest apel·latiu a tot el que els semblava molt antic, com en molts altres llocs, invocant als temps immemorials. No deixa de tenir la seva gràcia antropològica.
Tanmateix, amb bon criteri, si visiteu el conjunt podreu veure la incipient però imparable redirecció dels estudis. A part d’un viatge fantàstic a través de la realitat virtual, i una molt bona presentació divulgativa, hi veureu també batejada la nova exposició com la Roca de les Dones, que crec què és un nom més just, adient i que reflecteix les recents reinterpretacions, aplicant-s’hi objectivament, una encertadíssima perspectiva de gènere.
De moment, no hem trobat un conjunt de pintura rupestre a Andorra. El que sí que tenim és un corpus notable de gravats, alguns dels quals molt antics, com el Roc de les Bruixes de Prats. Caldrà plantejar-hi aquesta nova visió de cara al futur. En fer-ho, sense cap mena de dubte, podrem estar més a prop de poder interpretar aquests missatges passats creats, avui encara encriptats. El conjunt de Prats, i altres similars, es mereixen tornar a ser estudiats, aprofundint en aquestes perspectives, tant la de gènere, com la de l’òptica del materialisme històric.
