La Rosalía sap que ha nascut per ser milionària, parafrasejant la fantàstica lletra de la seva cançó, Millonaria. El que no especifica la rumbeta en qüestió és que serà milionària gràcies al seu talent i que ho serà també perquè és una treballadora incansable i que s’esforça, perquè ningú dubta que la de Sant Esteve Sesrovires és la perseverància feta dona i amb una intel·ligència que no dubta per on menar la seva carrera.
L’any 2018 eclosionava com una papallona sortint d’una crisàlide, meravellant i desencisant per igual, però no deixant indiferent ningú. A mi El mal querer em va costar. En un grup de whatsapp on som una colla de músics d’Andorra i Manresa el defensaven mentre jo el qüestionava, finalment me’l vaig escoltar amb menys rigidesa i vaig començar a veure el que realment significava aquell disc; el concepte global de l’àlbum, basat en la novel·la trobadoresca en occità, i el tractament de la música flamenca reescrita com ja va fer Camaron amb La Leyenda del Tiempo el 1979, donant peu a un nou moviment flamenc que anys després va inundar les ràdios de Kiko Veneno, Pata Negra i Ketama.
Entre aquest Mal Querer de la Rosalía i el següent Motomami van aparèixer una sèrie de senzills que em van decepcionar molt perquè la Rosalía dels àlbums no és la Rosalía dels singles. Els singles crec que són per a un públic més jove, que consumeix ràpid i sense gaire raonament, i això els nous artistes ho han vist. Bad Bunny, Rosalía, Beyoncé o The Weeknd són clars exemples de com es pot dominar les llistes d’èxits en línia amb singles amb col·laboracions i després fer un àlbum amb inici, nus i desenllaç, fins i tot Abel Tesfaye, àlies de The Weeknd, ha culminat una trilogia començada el 2020 amb After Hours, i seguida per Dawn FM i Hurry Up Tomorrow, tots temàticament units.
Per què dono tanta importància a això? Perquè un artista que es pren la molèstia d’esmerçar el seu temps no només a fer cançons si no a donar un significat global a un àlbum és, per a mi, un autèntic artista, com els dels vells temps, us sonen els discos Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, The Wall, Tommy, doncs àlbums que han passat a la història per ser més que un recull de cançons.
Motomami també tenia un concepte clar, l’empoderament femení, i estilísticament feia un pas més cap als sons que estaven prenent rellevància en aquell moment, però amb sonoritats arriscades que m’agradaven però un punt massa llatinoamericanes per a mi.
Tot això per dir-vos que aquest darrer disc de la Rosalía és espectacular, ha pres l’espiritualitat com a fil conductor i em fascina com recupera leitmotivs durant tot l’elapé; inclús he llegit (ho hauré de comprovar) que recupera motius del disc anterior, de temàtica més terrenal com a contraposició a aquest, més eteri i celestial. En general m’ha agradat molt.
Sigui com sigui, escolteu-lo. No jutgeu el disc per la portada ni per una cançó aleatòria, sisplau.
