En els darrers mesos van proliferant els senyals d’alarma que adverteixen del retrocés en l’ús social de la llengua catalana arreu dels territoris on és pròpia. Articles d’opinió i debats públics giren entorn d’aquesta problemàtica. Fa tot just quinze dies que se’n parlava a Organyà en la primera jornada de la 28a edició de la Fira del Llibre del Pirineu. Van aportar les seves experiències i punts de vista els filòlegs Maria Cucurull, Jesús Bach i Glòria Ferré. Les comunicacions i el debat posterior es van centrar en l’ús de la llengua catalana a l’escola, si bé no es va defugir l’anàlisi de l’ús social en els diferents àmbits de les relacions humanes. En conclusió, tots tres ponents van coincidir a assenyalar el mal moment pel qual travessa el català, tot i que també van apuntar alguns senyals d’esperança.
Entre aquests senyals, es va fer esment de la nova Llei d’ordenació de l’ús social de la llengua oficial que enguany ha entrat en vigor a Andorra. Certament, es tracta d’un pas endavant en la protecció i enfortiment de la llengua catalana en l’únic lloc del domini lingüístic on és l’única llengua oficial. Respecte a la resta de territoris on el català és llengua pròpia, Andorra té l’avantatge de poder legislar amb plena llibertat, sense haver de témer l’espasa de Dàmocles que representa el Tribunal Constitucional espanyol per a les iniciatives dels governs i els parlaments de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Sense oblidar la posició, encara més precària, de la llengua catalana a la Catalunya Nord i a l’Alguer.
Andorra, doncs, té la paella pel mànec en drets lingüístics, i ja l’ha posat al foc. A foc lent, certament, que és el més escaient per evitar que se’ns cremi el que volem coure. Les lleis en vigor són d’obligat compliment. No es tracta de documents de bones intencions que deixin a la voluntat de la ciutadania l’execució de la finalitat última de la iniciativa. Per tant, els resultats de l’aplicació de la llei ja s’han començat a veure i han de continuar fent-se notables els pròxims mesos i anys. La llengua catalana, a més de ser la pròpia i oficial d’Andorra, és també, i sobretot, un patrimoni del país. És la llengua transmesa de generació en generació al llarg de segles, la llengua del Govern, del Consell General, dels comuns, de les parapúbliques... No es poden continuar fent passos enrere en la garantia dels drets lingüístics dels catalanoparlants andorrans i residents. Ha començat l’època de la reversió d’aquesta tendència.
És evident que el retrocés en l’ús social de la llengua catalana, tant a Andorra com a la resta de territoris del domini lingüístic, s’explica en gran part pels canvis sociològics derivats dels corrents migratoris, especialment de les dues darreres dècades. Només un percentatge petit de les persones nouvingudes ha adquirit el català com a llengua d’ús, un fenomen que ha tingut una altra conseqüència no desitjada: el canvi de llengua de la majoria de catalanoparlants quan l’interlocutor els parla en castellà. Totes dues realitats s’han de capgirar alhora perquè formen part del mateix problema: el retrocés en l’ús social del català.
Com deia al començament, a Organyà es va parlar de llengua, la mateixa llengua de les cèlebres Homilies a les quals la vila de l’Alt Urgell dona nom, el que és considerat el text literari més antic en llengua catalana que ha arribat fins a nosaltres. Els darrers descobriments dels historiadors i paleògrafs Jesús Alturo i Tània Alaix han permès situar el català encara més enrere en el temps. Els catalanoparlants venim de lluny i continuem expressant-nos en aquesta llengua gairebé mil·lenària, la llengua amb què escric i en la qual vostès, amables lectors, em llegeixen.