Després de donar-hi unes quantes voltes, trio el títol amb permís de Quim Monzó (“La sang del mes que ve”, conte de Mil cretins) i de Mercè Rodoreda (“La sang”, a Vint-i-dos contes) per fer algunes preguntes sobre dones, coses de dones, tan coses de dones que, fins ara, no se n’ha parlat amb naturalitat, ni s’han integrat a l’esfera pública, a l’imaginari col·lectiu, a les necessitats socials.
La maternitat, la criança, la lactància comencen a tenir un paper important en l’actualitat, en les notícies, en els llibres, en les converses. També en les decisions dels empresaris i empresàries?
L’abús de poder i l’agressió estan de súper actualitat des que fa dies va esclatar el cas del gran mascle Rubiales. Aquest episodi destapa anys d’humiliacions dins del futbol femení, obre moltes preguntes sobre les relacions entre caps i subordinades en tots els àmbits i il·lustra perfectament què significa consentiment. Serà el clic definitiu per provocar canvis? Serà el preu de la barra del pa que causa una revolució? O només serà una sobredosi de postureig que no canviarà ni una mica les estructures mentals bàsiques?
La regla, el gran tabú, comença a naturalitzar-se gràcies a les generacions més joves. Ara, (ara!) les empreses que comercialitzen productes comencen a provar-los amb sang real. Fins ara ho feien amb líquids que no tenien res a veure amb la sang menstrual i obtenien resultats erronis.
Aquest fet no és tan estrany si tenim en compte que la majoria de les investigacions científiques i mèdiques al laboratori s’han fet sempre amb mostres masculines. Una científica admetia que sempre utilitzava ratolins mascles perquè sabia segur que tots eren iguals hormonalment, mentre que si feia servir femelles no sabia en quin punt hormonal estava cadascuna, l’estudi tenia més complexitat. Ara es dedica a fer proves sobre gestants i, per primer cop, utilitza ratolins femelles.
Algunes malalties són molt més desconegudes en les dones, igual que processos que no són malaltia, com la menopausa, que ara comença a aparèixer a l’esfera pública a través de testimonis de dones famoses i que significa un camp ben fecund per a les empreses que hi volen fer negoci. Al marge del negoci, comença a deixar de ser un tabú.
A la superfície, a les notícies, als tuits (o com es digui ara) sembla que el món avança, però a les profunditats continuen els assassinats de dones, la pornografia brutal i les violacions en grup. Els micromasclismes resulten evidents i, aparentment, es van solucionant mentre els macromasclismes fan el seu camí, impunes, sense solució, sense atenció mediàtica, política i social?
