La santa bretxa salarial (una altra vegada, sí)
Comprovo amb estupefacció com ha passat quasi desapercebuda fins i tot entre les meves entranyables amigues feministes la gran notícia de la setmana. Sí, home. O millor dit, sí, dona: la santa bretxa salarial, que segons Estadística no deixa de créixer: entre el 2019 i el 2021 va passar dels 230 als 480 euros. Així, segons els nostres estadístics, les treballadores d’aquest país cobren de mitjana 1.932 euros al mes –quantes (i quants!) no firmarien on fos per un salari de ciència-ficció com aquest– mentre que nosaltres, ves per on, en cobrem 2.412. De mitjana, és clar, perquè aquí rau la trampa d’aquest victimisme que no s’acaba mai. La trampa, sí, perquè tornem-ho a dir, és esgotador, la suposada bretxa salarial surt d’agregar de forma cega, sorda i muda els ingressos de les dones que treballen i dividir la xifra resultant, ale hop, pel nombre total d’assalariades, fer el mateix amb els treballadors i comparar els resultats sense discernir sector, categoria, horari, antiguitat i experiència, per no parlar de talent i actitud, no sigui que la realitat ens espatlli un bon prejudici. Si de veritat creuen que les dones d’aquest país cobren per la mateixa feina i en igualtat de condicions 480 euros menys que els seus companys –ara que ho penso, quin empresari deixaria escapar una bicoca com aquesta?– com és possibe que el departament d’Estadística en bloc, per no parlar de les meves amigues feministes, no surtin de pet a la Batllia davant de la flagrant violació dels articles 4 i 44 de la Llei de relacions laborals, que prohibeixen expressament la discriminació per raó de sexe? Són conscients de la comissió d’una falta molt greu i no la denuncien? No poden ser tan masclistes, tan cunyaos i tan senyoros com jo, oi que no? O sí?