Immersos com estem en un context geopolític intens, les gesticulacions d’alguns ens poden fer perdre de vista una petita revolució que està ocorrent a l’Àsia: el Japó ara té un cap de Govern que és una dona. En aquests moments, sembla que la configuració del seu gabinet ja inclou altres dones i en llocs de certa importància.
Alguns potser estarien temptats de parar esment tan sols al fet que sigui una dona. És, certament, un fet destacable en un país com el Japó, en què no hi ha hagut mai un cap de Govern femení. Sí que els japonesos han tingut entre vuit i nou emperadrius, una de les quals era possiblement mítica. Ara bé, la funció de cap d’estat té connotacions més aviat simbòliques. En el cas de la senyora Takaichi, per contra, no podem tenir cap dubte que té la voluntat de portar realment la direcció del seu país. Això representa tot un canvi per a una societat en què la política ha estat tradicionalment dominada pels homes.
Aquest punt no és l’únic en el qual ens hem de fixar. Un altre és que la nova cap de Govern explica que de jove va formar part d’una banda de música en què tocava la bateria. Veiem, doncs, que en la construcció de la seva imatge pública no només hi presenta fets com haver fet estudis universitaris –en l’àmbit dels negocis– o participat en certes accions internacionals del seu país –coneix bé els EUA per haver-hi estat destinada durant uns anys. A més, es permet de destacar algun detall personal. Aquesta escletxa sobre la seva vida privada és poc habitual en la política japonesa. Ho és encara més quan el fet de participar en una banda pot ser interpretat com una posició poc convencional i gairebé de rebel·lió contra el sector més conservador de la societat.
La nostra sorpresa principal ha de ser –al meu modest entendre– no pel fet que la senyora Takaichi representa un potencial canvi, sinó que ella ha sorgit dels rangs del principal partit conservador del Japó, el Partit Liberal Democràtic. El PLD ha estat al capdavant del poder polític del país de manera continuada des de l’any 1955, llevat de dues interrupcions. En aquest sentit, aquest partit conservador i nacionalista representa els valors del món dels negocis i de les finances. Són, a grans trets, aquells sectors que han tirat endavant l’economia des dels inicis de l’anomenat miracle japonès, que els va portar a reconvertir la situació gairebé de ruïnes en què es va trobar el país després de la Segona Guerra Mundial en un dels països de més èxit material del món.
Ara bé, és igualment cert que hom pot tenir la impressió que l’economia del Japó s’ha estancat durant les últimes dècades, al mateix temps que la seva població s’ha envellit i que han sorgit tensions socials entre les generacions més grans i les més joves. En molts sentits, el desastre de la central nuclear de Fukushima l’any 2011 pot haver estat el factor revulsiu necessari per fer entendre a tothom que calia replantejar la societat. Va afectar de manera desproporcionada una certa part del territori japonès −com el tsunami que el va causar−, però també certs estrats socials considerats més rurals i que disposen de menys recursos econòmics. Això es va fer notar entre les temàtiques socials abordades, tant amb una nova preocupació pel medi ambient i pels efectes de les activitats industrials de l’home, com també amb una voluntat creixent de tenir una major igualtat social.
Els reptes que tindrà la senyora Takaichi inclouen la necessitat de mantenir l’ús d’energia nuclear, malgrat les recances, en un context en què es qüestiona la independència energètica del país. La recent postura agressiva de la Xina referent a les illes del sud de l’arxipèlag japonès –com també de Taiwan i de Filipines– estarà damunt de la taula, com també la gestió de la immigració al Japó des d’altres països asiàtics. Takaichi haurà de saber trobar un equilibri entre les postures clarament conservadores del seu partit sobre aquestes qüestions, i les realitats d’un Japó modern que pot –o no– confiar en el suport del seu aliat tradicional, els EUA.